Dv. Set 17th, 2021

Pel·lícules catalanes o de director català

A LA DERIVA

Cinema Català . NET
Director: Ventura Pons
Producció: Els Films de la Rambla, S.A., amb la col·laboració de Televisió de Catalunya, S.A.
Any: 2009
Durada: 98'
Guió: Ventura Pons, segons l'obra de Lluís Anton Baulenes
Fotografia: Joan Minguell
Música: Carles Cases
Direcció artística: Bel·lo Torras
Muntatge: Pere Abadal
Intèrprets: Maria Molins (Anna), Roger Coma (Giró), Fernando Guillén (Arcadi), Albert Pérez (Carducci), Anna Azcona (Eufe), Oriol Tramvia (Tono), Marc Cartes (Àlex), Mercè Pons (Jordina), Boris Izaguirre (Floreal).

Sinopsi: L’Anna torna de l’Àfrica, on ha treballat dos anys en una ONG, i es contracta com a guàrdia de seguretat en un exclusiu centre de salut a les afores de Barcelona. Al trencar amb el seu xicot i anar-se’n de casa, un company de feina li deixa una autocaravana com habitatge provisional. Passa unes setmanes en un càmping desert i després s’instal·la a l’aparcament d’una àrea de servei de l’autopista. En una ronda nocturna a la feina coneix un jove, ingressat per ordre judicial, que no camina per causa d’una paràlisi i que es nega a revelar la seva identitat. Ella sentirà una creixent atracció, que es materialitzarà en una relació fosca i de dependència. Però l’Anna no pot treure’s l’Àfrica del cap.

Consideracions:He arribat a plantejar-me aquest projecte per vàries raons. La que a ulls aliens pot semblar més important, és que tant Anita no perd el tren com Amor Idiota, les dues pel·lícules que he fet emparades en la fabulació del gran Baulenas, van funcionar molt bé tant artísticament com comercial en tots els països on es van exhibir, que van ser molts. No és d’estranyar que tingués ganes de tornar a treballar amb el mateix escriptor ja que en les dues històries precedents m’havia sentit molt bé com a narrador. Aquests darrers anys he continuat llegint a en Lluís-Anton Baulenas, banyant-me en el seu riquíssim univers, fins que arribà a mans meves la seva última novel·la, Àrea de servei. Segons ell, aquesta narració tanca la trilogia iniciada amb els dos textos anteriors que he dut al cinema. En Baulenas, que és un amic amb el que comparteixo amplis criteris en camps que no són únicament literaris, m’havia ensenyat la història de l’Anna i en Giró en una redacció prèvia a l’editada. Em va agradar el germen del relat, però, honestament, no l’hi vaig veure la translació cinematogràfica i així li ho vaig. Va sortir la novel·la i, curiosament, alguns crítics em van sorprendre, ratificant el que en Baulenas m’havia anunciat, per a ells “semblava una pel·lícula” meva. Al marge d’aquesta apreciació, la situació era molt semblant a la que havia viscut amb Amor idiota, novel·la que també m’havia costat molt veure-la cinematogràficament. Ambdues històries, Amor i Àrea, eren molt potents, però, a diferència del que m’apuntaven des dels papers, les veia molt difícils d’adaptar al cinema. Amb Anita, basada en Bones obres, tot fou diferent ja que el relat em produí un coup-de-foudre que es materialitzà en un guió que em va fluir instantàniament. Però les adaptacions tenen aquestes coses.
En Lluís-Anton insistí i em va passar una escaleta per a un possible guió d’Àrea de servei que, al cap de dos o tres mesos, em vaig posar a desenvolupar, però que vaig deixar de seguida ja que la seva proposta no em fluïa cinematogràficament. Uns mesos més tard, amb més lectures i més donar-li voltes a la novel·la, em va semblar trobar un punt d’inflexió – el referent africà, com a leit motiv, que apareixia breument en el text - on basar l’estructura narrativa, el concepte de l’adaptació. Com he apuntat infinitat de vegades, sempre es tracta del mateix, si no tens el concepte narratiu clar no pots explicar la història. Així vaig començar a bastir el guió d’A la deriva.
La principal atracció s’arrela en la descripció d’uns personatges enfrontats, d’una forma molt peculiar, a un tema universal, la necessitat de l’altre. A la vegada presenta subtemes igualment riquíssims, apassionants, molt presents en quasi totes les meves pel·lícules, com l’amistat, el desassossec i el desarrelament... Així que altre vegada torno a centrar-me en un dels meus temes predilectes, la necessitat de l’altre, però plantejat des d’un desesper, un desarrelament malaltís, que caracteritza a la protagonista.
L’Anna, una dona de trenta anys, torna marcada, cremada de i per l’Àfrica. Tant de la feina durant dos anys com infermera en una poderosa ONG, com, sobretot, de la manca de sentit que hi ha descobert. Tot el que la motivà a anar-hi se li ha desmuntat. La realitat d’aquesta experiència no és tan idíl·lica com ens la pinten als europeus i ella està fastiguejada por la inexistència dels valors que van conduir-la a anar-hi, temps enrere, a posar-se en aquest món. Desenganyada, accepta el primer treball que li proposen. Ningú del seu món entén que es contracti com a guàrdia de seguretat nocturna en un luxós centre de salut i d’estètica, un reducte d’allò més exclusiu del nostre món occidental. Tampoc ningú entén que trenqui amb en Ricard, la seva parella, i encara menys que se’n vagi a viure sola a una autocaravana estacionada, primer, durant unes setmanes a un càmping desert al costat de la platja i després a l‘aparcament d’una àrea de servei de l’autopista. El seu habitacle, un microespai rodant, li permetrà entrar en contacte amb uns sers que comparteixen amb l’Anna, soledat, desempar, desarrelament, marginalitat, volguts o no. És el món que, contraposat al del centre super fashion, marca els límits d’aquests mesos de la seva vida.
Tot això mentre, al centre de salut, l’Anna coneix en Giró, un jove inadaptat, ingressat per ordre judicial, que no pot caminar per una paràlisi i que es nega a revelar la seva identitat. L’Anna sent progressivament una creixent atracció por aquest ser estrany, i queda atrapada en una relació fosca i de dependència. Ella es creu una dona forta que pot controlar les seves emocions. Tanmateix, la trobada sexual amb el camioner ens demostrarà que no és cert. En una metafòrica nit de cap d’any assistirà al rebuig d’en Giró, la persona que havia deixat entrar en la seva vida. I també a la crua realitat de la impossibilitat de la seva relació. Però el retorn final a l’Àfrica, al somni que l’Anna mai s’ha tret del cap, serà com un tornar a la recerca, un altre cop, d’una realitat efímera o potser a la desaparició final, ofegada enmig dels seus propis somnis.
L’Àfrica com una metàfora dels somnis d’uns éssers que volen fugir de la seva realitat immediata. Partint d’aquesta idea que utilitzo per obrir i tancar la pel·lícula, però també puntualment per a subratllar els estats emocionals de la protagonista, vull deixar fluir la història. Vull tornar a fer una pel·lícula en que la narració – i la càmera – sigui, com a Amor idiota, absolutamentlliure, per explicar l’ànsia que sent l’Anna per trobar a l’altre, en mig del desconcert i del malestar del nostre món.
Tota la pel·lícula estarà explicada càmera a mà, però no per fer una pel·lícula moderna. No vull ser modern per un dia. A la deriva parla del nostre neguit, però també de l’ansietat de trobar-se un mateix buscant un sentit a la vida. I això em porta a plantejar-me la pel·lícula d’una manera aparentment casual, malgrat que en realitat, tot estigui molt preparat, com sempre. Com vaig explicar arran d’Amor idiota, pel·lícula amb la que crec que tindrà molt a veure, crec que a la història de l’Anna li toca passar de la cal·ligrafia estilística, sense perjudicar la planificació. Ha de semblar com si la càmera vagi buscant amb ella, amb els seus ulls, amb la seva mirada, amb el seu sentiment, però sabent sempre el que jo, com a narrador, necessito ensenyar, lliurement. Això respecte al que li passa al seu retorn al nostre món occidental. El tractament africà serà obligatòriament diferent, condicionat per les imatges a les que pugui accedir i fondre en el relat. A les meves pel·lícules busco en la pròpia història la forma que em demana per explicar-les millor, intentant conjuntar harmonia i coherència entre contingut i forma. I em deixo portar, sempre lliurement.
(Ventura Pons).