Ds. Jul 31st, 2021
‘Tout s’est bien passsé’. Géraldine Pailhas, André Dussollier i Sophie Marceau

Després que François Ozon hagués estat seleccionat amb ‘Verano del 85’ en la edició passada del Festival de Canes, el qual es va haver de cancel·lar per culpa dels estralls del Covid, el director francès torna a Selecció Oficial un cop més amb un simpàtic melodrama sobre l’eutanàsia ‘Tout s’est bien passé’. L’altre títol a competició de la jornada de la Secció Oficial, ‘Ha’berech (Ahed’s Knee) de l’israelià Nadav Lapid, senzillament no mereixia entrar a concurs. Tot i tractar-se d’una cinta enrabiada i plena de retrets contra el nacionalisme totalitari israelià, la seva realització és barroera i vergonyosa. Probablement van valorar només els primers cinc minuts del film per a la seva selecció a concurs, una ruta en moto sota la pluja que l’efecte del vidre mullat provoca la distorsió del paisatge urbà. El que sí resulta remarcable és la brillant estrena de la guionista Clara Roquet en el llargmetratge, ‘Libertad’, exhibida a la Setmana de la Crítica, tot i que malauradament la catalana no ha pogut assistir a la seva presentació mundial.

‘Ha’Berech’ de Nadav lapid. Equip artístic

Morir dignament i amb simpatia

El vintè llargmetratge de François Ozon és l’adaptació de la novel·la homònima d’Emmanuèle Bernheim. El nus dramàtic del seu film es basa en la voluntat decidida de morir d’un home gran després de patir un ictus (André Dussollier) i el consegüent encàrrec que fa el malat a les seves dues filles perquè l’ajudin a morir. En realitat, el pes de la trama recau en una de les germanes Emmanuèle, interpretada de forma viva i commovedora per Sophie Marceau. El repartiment compta també amb una duríssima Charlotte Rampling com a dona de l’home afectat de paràlisis, escultora afectada de Parkinson i depressiva allunyada completament del marit.

Cal retreure-li a la proposta d’Ozon un to excessivament correcte, amable i funcional. La inclusió de diversos flashbacks pe retratar la difícil relació paternofilial d’amor i odi de la nena envers la figura del pare no tenen prou entitat. La inclusió d’un fill repudiat per la família tampoc acaba de trobar el to. I el deix de comèdia desimbolta i graciosa que esquitxa un tema prou seriós i profund com és el d’una mort digne i els entrebancs que existeixen a França recorda massa la fórmula emprada per Olivier Nakache i Éric Toledanoen la popularíssima cinta ’Intocable’ (2011) protagonitzada per un paraplègic en cadira de rodes.

Amarg despertar a la vida  

Clara Roquet condueix amb mestratge i subtil sensibilitat el seu debut ‘Libertad’ sobre la complicada i impossible amistat de dues noies d’orígens socials diferents, Nora (Maria Morera) i Libertad (Nicolle García), durant unes vacances d’estiu a la costa. Malauradament, la realitzadora catalana no ha pogut assistir a la presentació mundial de la seva poderosa pel·lícula.   A través d’una mirada observadora, atent i punyent, Clara Roquet retrata l’esfondrament d’un món a ulls d’una nena que desperta amargament a la vida enmig d’una adolescència convulsa. A estones, recordem ‘La ciènaga’ de Lucrecia Martel i la seva atmosfera corrompuda de degradació d’una família i el seu servei domèstic en un xafogós estiu austral.     

L’Alzheimer de l’àvia (Vicky Peña), amb la seva memòria esvaïda i les confusions identitàries del seu voltant, esdevé metàfora també d’aquesta descomposició familiar. El film tracta de la distància insalvable entre dos mons, dues classe socials oposades, el que separa la cuidadora i servei de neteja d’una família benestant amb la seva casa d’estiueig a la costa. I com aquesta distància social acaba adulterant i frustrant l’amistat de les dues nenes. La resta del repartiment el completen Nora Navas com a mare de la Nora, dona desorientada i perduda enmig de la deriva familiar, i un secundari David Selvas com a pare absent que quan entra en escena és per confirmar la implosió familiar que es covava feia temps

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *