Dg. Des 4th, 2022

Pel·lícules internacionals

AQUELLA CASA AL LADO DEL CEMENTERIO

Quella villa accanto al cimitero




Director: Lucio Fulci
Productora: Fulvia Film
País: Itàlia
Any: 1981
Durada: 87'
Guió: Lucio Fulci, Giorgio Mariuzo i Dardano Sacchetti, a partir d'una història original d'Elisa Briganti, inspirada en H.P. Lovecraft
Fotografia: Sergio Salvati
Música: Walter Rizzati
Vestuari: Massimo Lentini
Muntatge: Vincenzo Tomassi
Intèrprets: Catriona MacColl (Lucy Boyle), Paolo Malco (Dr. Norman Boyle), Ania Pieroni (Ann), Giovanni Frezza (Bob Boyle), Silvia Collatina (Mae Freudstein), Dagmar Lassander (Laura Gittleson), Giovanni De Nava (Dr. Jacob A. Freudstein).

Sinopsi: Norman Boyle i la seva família es traslladen a una vella mansió de Nova Anglaterra, just al costat d'un cementiri, de manera que el pare pugui realitzar una investigació de l'estrany suïcidi d'un científic, company seui anoemant Dr. Peterson, qui va matar a la seva amant i va acabar penjant-se. Aviat començaran a escoltar estranys sorolls, com els gemecs d'un nen, suportar l'aparició d'estranys personatges i una sèrie de tràgics assassinats. No trigaran a descobrir que al seu soterrani reposa un assassí trastornat i assedegat de sang.

Consideracions:Crítica: Giallo, Giallo!. Resulta estimulant la recuperació de clàssics del terror contemporani, més encara quan aquests posseïxen una connexió amb l'irresistible segell Giallo, l'inoblidable terror italià encapçalat pels mestres Dario Argento i Mario Bava. Al costat d'ells i entre altres, es troba el gran Lucio Fulci, director responsable d'aquest interessant relat de terror en estat pur. Amb certes similituds a la magnífica Shock (Mario Bava, 1977), Aquella casa al lado del cementeriogore amb una pel·lícula que es qüestiona l'equilibri familiar quan les circumstàncies arremeten sobre la seva estabilitat. Fulci mostra un gran domini del temor i el trauma infantil quan aquest és mostrat en pantalla, per la qual cosa en aquesta ocasió destaca en gran manera el personatge del fill dels Boyle i la nena que se li apareix a aquest mentre l'aconsella que no s'acosti a la casa. Aquest mític realitzador i guionista sabia com dirigir a les criatures perquè semblessin raonablement d'acord amb la seva edat i la seva visió dels fets. Per la seva banda i fent honor a les belles dones que han poblat la història del Giallo, mereix especial atenció l'actriu britànica Catriona MacColl, la soferta mare protagonista a qui fa poc es va poder veure en una breu intervenció a Un buen año (Ridley Scott, 2006). MacColl va ser una excel·lent musa de Lucio Fulci, amb qui anteriorment havia treballat a Miedo en la ciudad de los muertos vivientes (1980) i El más allá (1981). Les cases encantades formen part d'un dels conceptes més notables del cinema de terror per excel·lència, ja sigui pels desconeguts habitants que resideixen en elles o per la maledicció que s'estableix sota les seves parets. The Haunting (Robert Wise, 1963), Poltergeist (Tobe Hooper, 1982) o Los otros (Alejandro Amenábar, 2001) són tres exemples més de les nombroses aproximacions que s'han realitzat sobre la fascinant mitologia que castiga les llars per atemorir. De fet, aquesta pel·lícula de Fulci estableix una interessant semblança amb la inquietant obra de Hooper, en la qual cap recordar que la casa maleïda on la nena Caroline era televisivament abduïda estava construïda damunt d'un cementiri. Com sol succeir amb les obres més significatives del Giallo, en aquest cas també és fàcil trobar aquelles seqüències que han ascendit a la categoria d'antologia i que han estat motiu d'habitual referència o inspiració; entre altres, resulta inevitable citar una de les primeres seqüències del film, quan el fill de la parella protagonista detecta la figura d'una nena en una fotografia, una nena que a més li parla i l'aconsella. Més enllà de les valoracions amb les quals van ser rebudes en la seva època, moltes produccions realitzades amb el segell Giallo com el film que ens ocupa s'han mantingut en el record del cinèfil introspectiu gràcies a la vigència del seu carisma i a la identificació indissoluble dels principis d'un subgènere que no per obsolet deixa de ser menys excitant. (Albert Galera).