Dv. Set 17th, 2021

Pel·lícules doblades en català

ALLÀ ON VIUEN ELS MONSTRES

Where the Wild Things Are


Cinema Català . NET

Director: Spike Jonze
Productora: Warner Bros. Pictures amb l'associació de Legendary Pictures, Village Roadshow Pictures, Playtone i Wild Things Productions.
País: EUA
Any: 2009
Durada: 100'
Guió: Spike Jonze i Dave Eggers, a partir del llibre de Maurice Sendak.
Fotografia: Lance Acord
Música: Carter Burwell i Karen Orzolek.
Director artístic: Sonny Gerasimowicz, William Hawkins, Christopher Tandon, Lucinda Thomson i Jeffrey Thorp.
Vestuari: Casey Storm
Muntatge: James Haygood i Eric Zumbrunnen.
Intèrprets: Max Records (Max), Pepita Emmerichs (Claire), Max Pfeifer (Amic de Claire), Madeleine Greaves (Amiga de Claire), Joshua Jay (Amic de Claire), Ryan Corr (Amic de Claire), Catherine Keener (Mare), Steve Mouzakis (Mestre), Mark Ruffalo, James Gandolfini (Veu de Carol), Paul Dano (Veu d'Alexander), Catherine O'Hara (Veu de Judith), Forest Whitaker (Veu d'Ira), Michael Berry Jr., Chris Cooper (Veu de Douglas) i Lauren Ambrose (Veu de KW).


Sinopsi: Assistim a les aventures de Max, un nen que, després que l'enviïn a la seva habitació per portar-se malament, imagina que navega lluny, al país on viuen els monstres. Max estableix una bona relació amb les criatures que el proclamen el seu rei, tot i que aviat enyora tornar a casa amb la seva família...


Consideracions: Cinema familiar i de fantasia basat en un clàssic de la literatura infantil escrit pel nord-americà Maurice Sendak (1928) i publicat el 1963: "La noche que Max se puso su traje de lobo y comenzó a hacer una travesura tras otra, su madre le dijo "¡ERES UN MOSTRUO!" y Max le contestó ¡"TE VOY A COMER!" y lo mandaron a la cama sin cenar".
Heus aquí la porta d'entrada a un món d'imaginació on la paraula i la imatge creen una estètica harmoniosa i perfecte. Us sona d'alguna cosa tot això? Recorda als inicis d'Els mons de Coraline (2009) i a tantes i tantes històries que ens han explicat des de petits.
Si el llibre -que va guanyar la medalla Caldecott o l'American Book Award- s'ha convertit en un clàssic infantil, en una referència obligada pel que fa als llibres il·lustrats, el responsable de l'adaptació cinematogràfica, el director Spike Jonze (1969) se'l considera no només un director de videos musicals aclamat sinó també un cineasta dotat d'una imaginació notable. Des del vessant musical ha dirigit clips de grups com Beastie Boys (Sabotage, 1994), Chemical Brothers (Electrobank, 1997), Daft Punk (Da funk, 1999) o Björk (It's Oh So Quiet, 1999), entre d'altres; des del purament cinematogràfic la seva experiència es centra bàsicament en dos títols: el seu debut amb Cómo ser John Malkovich (1999) i tres anys després, el 2002, Adaptation. El ladrón de orquídeas.
Allà on viuen els monstres suposa una mostra més d'obra polifacètica, amb talent i imaginació. Virtuts de les quals, a dia d'avui, no anem sobrats.

Crítica: L’illa de les bèsties. Després de freqüentar les enrevessades i poroses històries dissenyades pel seu amic Charlie Kauffman en les seves anteriors realitzacions, Spike Jonze visita ara els territoris de la infància de la mà del conte clàssic de l’escriptor i il·lustrador Maurice Sendak. El protagonista és un nen de nou anys escindit entre el descobriment del món dels adults i la seva dedicació plena i natural al món dels jocs, les malifetes, les trompades i la imaginació. El film és la incursió en el món menys innocent i més salvatge de la canalla a través del viatge imaginari que un nen enrabiat emprèn com a fugida del que creu que és el seu hostil entorn familiar. Aquesta escapada no és altra cosa que l’establiment del nen en un món propi poblat de tota mena de monstres gegants i perillosos. Aquest viatge al febril subconscient del nen té lloc en una illa llunyana on aquesta colla de monstres destralers s’estomaquen entre ells mentre destrossen el bosc de forma lúdica i despreocupada.
Aleshores el nen nouvingut esdevindrà el rei d’aquest anàrquic regne monstrenc governat exclusivament per la llei de la disbauxa i la gresca. Un món ideal i perfecte però alhora ple de perills i riscos ja que en qualsevol moment el nen podria ser devorat per una de les bestials criatures. Però el principal entrebanc que sorgeix en la convivència mútua és la reproducció dels tics del nostre món: mentides, enveges, agressivitat, enemistats i odis. L’illa dels monstres és el reflex deformat, el revers del nostre món. Novament els territoris insulars com a mirall deformat del sòl que trepitgem. Una illa més a afegir a la inacabable llista de trossos de terra surant en un vast oceà protagonista de tants relats utòpics, humanistes i d’aventures de subsistència com, la majoria de vegades, contenidors de cròniques de l’horror i de l’abjecció humana. Aquí, en aquest atractiu happy park infantil, els monstres també pateixen, riuen, s’enfaden, es peguen i es fereixen. Un món de somni més a prop de terra ferma que de país imaginat i ben trastocat per la malenconia, la tristesa, la soledat i l’agressivitat. Un rar i fascinant petit film, situat en un difícil espai en què els petits s’hi perden i els grans hi badallen, però alhora més productiu i reflexiu que altres mediàtics i ulleruts espectacles. Un estrany univers que desestabilitza un idealitzat i estereotipat món infantil més ple de rebrecs i dolenteries que no pas inofensiu i càndid. (Joan Millaret Valls).