Dg. Des 4th, 2022

Pel·lícules doblades en català

CINEMA PARADISO

Cinema Paradiso


Cinema Català . NET

Director: Giuseppe Tornatore
Productora: Les Films Ariane / Cristaldifilm / TFI Films / RAI
País: Itàlia / França
Any: 1989
Durada: 155 minuts
Guió: Giuseppe Tornatore i Vanna Paoli
Fotografia: Blasco Giurato (Technicolor)
Música: Ennio Morricone i Andrea Morricone
Director artístic: Andrea Frisanti
Vestuari: Beatrice Bordone
Muntatge: Mario Morra
Intèrprets: Philippe Noiret (Alfredo), Jacques Perrin (Salvatore adult), Salvatore Cascio (Salvatore nen), Marco Leonardi (Salvatore adolescent), Leo Gullotta (acomodador), Leopoldo Trieste (pare Adelfio), Enzo Cannavale (Spaccafico) i Pupella Maggio (Maria).

Sinopsi: En Salvatore, famós realitzador sicilià d’una quarantena d’anys i resident a Roma, rep una trucada de sa mare que li comunica la mort de l’Alfredo, l’antic projeccionista del cinema del seu poble natal. En un llarg flashback, assistim a la relació entre el petit Salvatore (anomenat aleshores Totò) i l’Alfredo, que el deixava entrar sovint a la cabina de projecció del “Cinema Paradiso” i pràcticament el va adoptar ja que no tenia fills. Per a en Totò, orfe de pare, aquella petita sala era un refugi màgic on va aprendre a estimar el cinema i va viure el pas de la infantesa a l’edat adulta.

Consideracions:Cinema Paradiso és una obra que, sota una aparent simplicitat formal, combina un bon grapat de temes (alguns generacionals i locals, i altres plenament universals), tots ells abordats amb un encomiable equilibri entre profunditat i poesia, sense caure mai en la dispersió. A més d’un emotiu homenatge al cine des del cine, autèntic leitmotiv de la cinta, el realitzador desenvolupa amb destresa la qüestió de la relació paternofilial, l’altre gran pilar del film, des de l’òptica de la transmissió del bagatge personal com a única forma possible de transcendència. A aquests dos eixos, s’hi afegeix una acurada i nostàlgica descripció costumista del sud d’Itàlia de la postguerra, continuadora de la tradició neorealista, que constitueix el teló de fons de la història i que dóna molt de joc per a situacions còmiques. Sense menystenir les virtuts del guió i de la realització, Cinema Paradiso no seria el mateix sense la professionalitat del desaparegut Philippe Noiret i l’espontaneïtat del petit Salvatore Cascio. Tornatore va aconseguir que un consumat actor francès i un vailet sicilià sense experiència cinematogràfica esdevinguessin una parella amb química més que sobrada per passar a la història del cinema. El propi realitzador explicava l’anècdota que, durant el càsting per trobar el protagonista infantil, va tenir claríssima l’elecció quan el menut va presentar-se amb aquesta frase: “Em dic Salvatore Cascio, però tothom em diu Totò”. Tornatore també va manifestar que el seduïa la idea d’emparellar a la pantalla “un ratolí” amb “un ós bo”, animals als quals recorden, respectivament, Cascio i Noiret. Un altre dels elements inoblidables d’aquesta producció és, evidentment, la seva banda sonora. Ennio Morricone, amb la complicitat del seu fill Andrea, autor del tema central del film, va concebre una partitura que sap transmetre nostàlgia i màgia a parts iguals i que subratlla a la perfecció les imatges de Tornatore. L’èxit d’aquest clàssic modern va deixar les mans lliures al director sicilià per realitzar, durant la dècada següent, tot un seguit de projectes personals per als quals va poder comptar amb grans intèrprets, però que, malauradament, no van aconseguir revalidar els resultats de Cinema Paradiso.