Dg. Des 4th, 2022

Cinema de combat

Seleccionada en la Secció Oficial Orizzonti del Festival de Venècia 2022 i Secció Perles del 70è Festival de Sant Sebastià, “En los márgenes” és el destacable debut en el llargmetratge de l’actor argentí-espanyol Juan Diego Botto, una història pròpia coescrita amb Olga Rodríguez. Juan Diego Botto – “Martín (Hache)” (1997, Adolfo Aristarain), “Obaba” (2005, Montxo Armendáriz) o “Vete de mí” (2006, Víctor García León) – presenta “En los márgenes” sota un format d’històries creuades, en una mateixa jornada, a la ciutat de Madrid. Tres històries on juga un paper determinant, quasi un denominador comú, la notificació judicial d’un desnonament.

“En los márgenes” de Juan Diego Botto. Penélope Cruz.

Però Diego Botto no és un nouvingut en el món del cinema ja que va debutar en el cinema amb el curtmetratge “Doble moral”, el qual formava part del film col·lectiu “Hay motivo” (2004) – al costat de cineastes com David Trueba, Pere Portabella, Gracia Querejeta i Julio Medem, entre altres -, film realitzat en ple govern del PP i que afrontava diversos motius socials i polítics, com la política del govern d’Aznar en la invasió a Iraq.  A Botto ja el precedeix una marcada trajectòria de compromís cívic i social a través del seu activisme i, també, com a autor teatral.

Entre altres obres, el 2012 escriu l’obra de teatre “Un trozo invisible de este mundo”, un text amb inquietuds socials que afrontava la immigració o l’exili. “En los márgenes” és una mostra de cinema compromès, conscienciador, un cinema per crear debat. Un cinema del moment, que pren la temperatura a la nostre realitat, que es fa ressò de les situacions més dramàtiques. A estones ho fa, fins i tot, amb una mirada documental, com la presència d’assemblees d’afectats reals per la hipoteca, amb participació de dirigents coneguts, referents del moviment.

“En los márgenes” de Juan Diego Botto. Luis Tosar.

Tenim un paper interpretat per Penélope Cruz, productora també del film, reina del melodrama passional convertida aquí en heroïna quotidiana, víctima aclaparada de les circumstàncies. Com si Botto traslladés la Penélope Cruz d’un film d’Almodóvar a un film dels germans Dardenne. D’altra banda, Botto es reserva també un paper, el del marit d’ella, obrer de la construcció i  que no creu massa en la força del moviment veïnal per aturar l’execució del desnonament.

Una de les tres històries paral·leles està protagonitzat per Luis Tosar, advocat i activista, implicat i entregat, lluitant per retornar la custòdia d’una nena retinguda pels serveis socials a la seva mare migrant.  Aquesta història compta amb la presència del seu fill que, per culpa d’un imprevist, ha d’acompanyar al pare en aquesta atribolada jornada, ingredient que permet al cineasta abordar el tema de la transmissió de valors i de l’esperit de lluita. En altres ocasions, com la història d’incomunicació d’una mare i el seu fill, demostra una certa tendència a la sentimentalitat i al melodrama.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *