Dg. Des 4th, 2022

L’última edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya ha superat el seu record absolut venent 70.833 entrades i recaptant 728.000 euros, tota una gesta que supera l’assistència de la pre-pandemia (l’any 2019 es van vendre 66.000 entrades). Aquestes excel·lents dades se sumen a la recuperació del 100% d’aforament entre els cinc espais de projecció, fet que ha despertat una eufòria col·lectiva entre els 130.000 espectadors que hi han assistit, un entusiasme propi dels millors anys d’aquest certamen cinquantenari.

Una edició que aquest any viatjava cap a l’univers futurista de Tron (Steven Lisberger) i on paradoxalment guanyava Sisu, un film bèl·lic lluny de reinventar el gènere. Conegut al festival gràcies a la gaudida Rare Exports: A Christmas Tale, per la que s’emportava la Maria d’Or l’any 2010, Jalmari Helander tornava per la porta gran després de 12 anys amb aquest thriller violent i enèrgic que acaparava mig palmarès. D’aquests quatre premis, dos eren tècnics, concretament per la millor fotografia (Kjell Lagerroos) i la millor banda sonora original (Juri Seppä, Tuomas Wäinölä).

Jorma Tommila a 'Sisu'
Jorma Tommila a ‘Sisu’

Ara bé, un dels premis més representatius que s’enduia Sisu era per la seva interpretació masculina. Jorma Tommila, l’actor talismà del director finès, tornava en qualitat d’heroi llegendari per suportar, estoic, el calvari enemic abans de desfermar tot un infern. Un nou mite de la violència fílmica a l’alçada del seu coetani John Wick i, de passada, un homenatge al propi Helander, que es converteix en l’únic director que ha guanyat dues vegades el premi a la millor pel·lícula de la secció oficial.

Sense deixar l’apartat interpretatiu, hi havia una altra actuació que no passava desapercebuda pel jurat encapçalat per William Lustig, i és que Mia Goth eclipsava el festival protagonitzant Pearl, una altra de les cintes triomfadores (millor direcció i actriu). A part del treball de l’actiu britànica, aquest relat de terror també es beneficia del do de Ti West a l’hora de capturar una atmosfera i una textura technicolor, digna del cinema grindhouse de la vella escola. Una  obra tenyida de sang que ens trasllada als Estats Units  de la dècada dels 20, just després de la primera guerra mundial, i que reflexiona sobre el puritanisme, el desig, la repressió sexual i la hipocresia.

Mia Goth a ‘Pearl’

Si alguna cosa va quedar clara en aquesta edició va ser l’aposta pel cinema splatter i més visceral. Prova d’això és el premi especial del jurat, que va recaure a Project Wolf Hunting, un film sud-coreà que brinda grans dosis de gore amb ànims de maquillar la seva trama previsible i alimentar el seu ritme accelerat. La fórmula de Hong-sun es basa en un efectisme i uns deliris ben dosificats, ara bé, no tant mesurada és la seva excessiva i sistemàtica violència que a vegades és atroç i un pèl gratuïta.

Una de les pel·lícules que no apareixia a cap travessa va ser la reeixida Nightsiren, així ho confirmava el Premi Méliès d’Argent i la doble menció especial. Un thriller inquietant i sorprenent que, amb pocs ingredients i sense marginar la genuïna convicció narrativa, construeix un perímetre força angoixant. Unes grans interpretacions per part de Natalia Germani i Eva Mores completaven la gesta d’aquesta revisió contemporània de la bruixeria. Per la seva part, Tereza Nvotová s’emportava la menció a millor direcció per la forma de narrar un enigma rural el qual llisca suaument a través d’un bell i subtil erotisme.

Quentin Dupieux al photocall del Festival de Cinema de Sitges

Una altra de les personalitats que irrompia amb força  a la Blanca Subur era el sempre eixerit Mr. Oizo, que presentava dues de les obres més indescriptibles del certament sitgetà. Fumer fait tousser i Incroyable mais vrai s’enduien ex-aequo el premi a millor guió, totes dues amb un denominador comú: desfer-se de la capa de realisme per eduir un humor absurd però original. Aquest parell de guardons sumats al que ja va aconseguir l’any 2018 amb Au Poste!, i sense oblidar la Màquina del temps que ha rebut enguany, eleven a Quentin Dupieux a un dels grans del festival.

Irati, la clara vencedora segons un gran nombre d’assistents, es va haver de conformar amb el premi del públic. Paul Urkijo reivindica en aquesta pel·lícula la riquesa del folklore basc, convertint-lo en un jaciment d’idees al servei del cinema fantàstic. Una producció sorprenent per l’audàcia a l’hora d’utilitzar els seus efectes especials, que no només li permetia superar les limitacions del seu pressupost sinó rebre un premi ex-aequo pels millors efectes especials. L’altre premiada en aquest apartat tècnic era Ego, una cinta extravagant que sap commoure a l’espectador més exigent, gràcies a la seva aposta pel melodrama, les mesurades dosis de terror i el seu subjugant estil visual.

Jurat oficial del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya

Durant l’esprint abans d’arribar al final del Festival -on els zombis del primer cap de setmana quedaven enrere i només els cinèfils afamats arribaven al desenllaç- es varen poder veure apostes tan interessants com Inu-oh, pel·lícula que abanderava l’animació més singular i poderosa de la secció Anima’t. Masaaki Yuasa presentava aquesta experiència immersiva tant visual com musical a l’Auditori Melià, explicant als espectadors que el seu objectiu era fer una revisió del teatre sarugaku amb vehemència però també amb cor. Un anime bell i visualment sorprenent que dóna frescor a una història antiga, en un moment on l’art era la forma de lluita contra un govern opressiu i elitista, això enmig del període medieval anomenat Chūsei.

Entre les visites cèlebres d’aquesta edició, destaquem les de Jaume Balagueró i Álex de la Iglesia inaugurant el festival amb la sagnant i contundent  Venus. Per altra banda, els que es van quedar amb el caramel a la boca l’any passat -visionant Last Night in Soho i la seva presentació online- se’ls compensava enguany amb la presencia d’Edgar Wright. El director anglès va protagonitzar una roda de premsa molt amena, rendint-se als seus referents com és el cas de Dario Argento, director octogenari que presentava Occhiali Neri i de pas, rebia un Golden Honorary Award.

Per últim, Eva Green i Lorcan Finnegan enlluernaven Sitges l’últim cap de setmana, presentant amb la resta de l’equip un thriller intensament ocultista titulat Nocebo. Un relat on la mirada etnogràfica i el sentiment de culpa convergeixen per explorar els límits de l’ètica, el colonialisme industrial i la màgia negra. L’equip d’aquesta coproducció britànica-filipina completava un seguici de luxe que deixava empremta i glamur sobre una catifa vermella que, com cada any, ens condueix a un món de fantasia molt necessari per aquests temps convulsos que vivim.

3 thoughts on “El Sitges Film Festival 2022 confirma el seu bon estat de salut post-pandèmia batent un nou record d’entrades venudes”
  1. A veure, lo d’anar guanyant espectadors i entrades venudes està bé, però aquest any les estrelles han sigut poques… mentre el festi guanya atracció comercial, no sé si va perdent glamour…. Recordo l’any de Nicolas Cage, Ed Harris, John Carpenter… aquest any jo i els meus compis només vam veure a Eva Green i ni la vam veure parlar, només un somriure.

  2. vaig veure Mantícora fa poc, llàstima que estigués fora de competició, per mi la millor del festival i d’aquest any després d’Alcarràs i 5 lobitos

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *