Dg. Des 4th, 2022
Claudio Simonetti. Premi Méliès d’Or

Després de la concessió d’un nou Premi Honorífic al veterà productor i director Dario Argento – que ja va rebre el premi Màquina del Temps en l’edició de 1999 i el Gran Premi Honorífic l’any 2012 –, el 55è Festival de Sitges ha concedit el Premi Méliès d’Or al compositor Claudio Simonetti, cap de la banda de rock progressiu Goblin, habitual del cinema de Dario Argento – amb temes tan recordats com els de “Suspiria” (1977) – o Lucio Fulci, una carrera d’una cinquantena d’anys que ha aportat una indistingible sonoritat al gènere giallo.

A destacar també la presència del francès Quentin Dupieux en el certamen català premiat amb La Màquina del Temps, festival on ha participat sempre – “Rubber” (2010), “La chaqueta de piel de ciervo” (2019) o “Mandíbulas” (2020) -. I és que enguany presenta un parell de divertits títols: “Fumar provoca tos”, presentada al Festival de Canes, una esbojarrada broma sobre una colla de superherois venjadors i arreplegats amb Gilles Lelouche, Anaïs Demoustier o Vincent Lacoste; i la sàtira sobre els maldecaps de trobar vivenda “Incroyable mais vrai”, amb Alain Chabat, Léa Drucker o Benoît Magimel. D’altra banda, la Secció Oficial Fantàstic segueix amb múltiples i interessants propostes que comentem tot seguit.

Pervivència de la bruixeria

“Irati” de Paul Urkijo

“Nightsiren” de l’eslovaca Tereza Nvotová, pel·lícula guanyadora del Lleopard d’Or al Festival de Locarno, ens parla d’una bestialitat masculina rural contra feminitats associades a la bruixeria. Bones idees i bones intencions per un film que juga amb els codis del fantàstic i el terror per parlar de qüestions actuals. Una realització correcta on destaca per damunt de tot la interpretació de la protagonista principal, atrapada en un trauma infantil – la mort de la seva germana petita – i les ferides del present – un avortament seguit de l’abandó de la seva  parella -.

El director de “Errementari”, el basc Paul Urkijo, torna a Sitges amb nota alta amb “Irati”, un film ambientat als voltant del segle IX i focalitzat en la tradició mitològica basca. Un film que indaga amb alta temperatura fantàstica la col·lisió de paganisme i bruixeria amb un cristianisme en expansió en l’època medieval. Una realització potent i molt vistosa que exhibeix un gust exquisit filmant boscos i rius i que sap transmetre l’animisme de la naturalesa. Un film parlat en euskera interpretat per Eneko Sagardoy, Edurne Azkarate, Nagore Aramburu, Ramón Agirre i Itziar Ituño.

Contes macabres

“Unicorn Wars” d’Alberto Vázquez

Molt atrevit ha estat el debut de la cineasta finlandesa Hanna Bergholm amb “Ego/Hatching” – film estrenat al Festival de Sundance -. Un macabre conte de terror d’iniciació d’una nena solitària, Tinja, en un entorn idíl·lic, perfeccionista i competitiu. Aquesta jove gimnasta, que intenta desesperadament complaure la seva mare que publicita la seva modèlica vida familiar per les xarxes, recull un ou d’un corb després de rematar-lo cruament i l’amaga al seu quarto. La incubació d’un ou d’un sorgeix una espècie de monstre esdevé una al·legoria punyent i gens complaent de la gestació d’un mateix.

Però la transgressió absoluta ha arribat amb “Unicorn Wars” d’Alberto Vázquez – el cineasta gallec autor de la cèlebre “Psiconautas” -, una cinta d’animació adulta antimilitarista, sense concessions ni punyetes. Un film farcit de salvatgeria i barbàrie arran del gen destructiu inoculat en un campament per a ossets de peluix per preparar-se per la guerra contra els unicorns, considerats uns monstres. Un film que parla sobre el caïnisme, el fanatisme, la maldat en estat pur i, al capdavall, de la impossibilitat del paradís.

Amistats perilloses

“Speak no Evil” de Christian Tafdrup. Fedja van Huêt, Sidsel Siem Koch, Karina Smulders i Morten Burian. Courtesy of Sundance Institute | photo by Erik Molberg.

“Speak No Evil” de Christian Tafdrup, una cinta que encomana molt mal rotllo i que ressegueix el que passa entre una família danesa que és convidada per una família holandesa a casa seva després de coneixes durant unes vacances a Itàlia. La utilització d’una música ominosa que predetermina l’horror que ha de venir en un context quotidià i col·loquial no calia ja que la incomoditat i el neguit no paren de créixer quan l’espectador entra amb els convidats a la casa amfitriona. Cal apuntar que l’instant revelador del mal amagat, la constatació del terror sense retorn, resulta especialment bestial per la seva imprevisibilitat.

D’altra banda, “Tropique” del francès Edouard Salier aborda la vida de dos germans que participen en una escola d’alta competició per a futurs tripulants d’una missió espacial eterna. La seva vida fa un tomb imprevist quan una substància alienígena caiguda de l’espai deixa un dels germans desfigurat i incapacitat. Això genera un insípid i buit melodrama fratern que malbarata altre ingredients com el del tema de ciència ficció apocalíptica o bé el melodrama social que sembla apuntar-se amb la condició d’immigrants hispans dels germans. Una circumstància que provoca que l’actriu espanyola del repartiment, Marta Nieto, hagi d’interpretar el seu paper amb deix cubà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *