Dg. Des 4th, 2022
Edgard Wright, premiat amb la Màquina del Temps

La ronda de reconeixements a personalitats destacades del fantàstic i el terror al Festival de Sitges ha portat a la concessió del premi Nosferatu a l’actriu francesa Brigitte Lahaie, locutora i actriu eròtica, protagonista, entre altres, d’un film de Jesús Franco exhibit en el festival català, l’slasher “Les prédateurs de la nuit/Faceless” (1988). Alhora, s’ha premiat també amb la Màquina del Temps al cineasta britànic Edgar Wright, qui ens va sorprendre l’any passat a Sitges amb la fascinant “Última noche en el Soho”

La bèstia interior

“Mantícura” de Carlos Vermut

La pel·lícula inaugural “Venus” de Jaume Balagueró, cineasta que ha obert per tercera vegada el festival català,  després de “Darkness (REC 2)” – amb Paco Plaza – i “REC 4” -. El cineasta lleidatà està estretament lligat al festival català ja que també ha participat en la seva secció oficial amb la majoria de títols, com “Els sense nom”, “REC” – amb Paco Plaza – o “Mientras duermes”. “Venus” és el segon projecte de The Fear Collection – productora formada per Sony Pictures o Amazon Prime Video – després de “Veneciafrenia” d’Àlex de la Iglesia, un dels caps d’aquesta productora de cinema de terror. “Venus”, una història de terror coescrita amb Fernando Navarro, inspirada en l’univers de Lovecraft, està ambientada en un malèfic edifici de la perifèria madrilenya, “Venus”.    Balagueró combina Thriller i terror en aquest immoble d’atmosfera tenebrosa, amb unes inquilines diabòliques, autèntiques bruixes, ressons de “La semilla del diablo” de Roman Polanski. I l’actriu Ester Expósito, heroïna gerrera, ens depara un sanguinolent naixement de Venus.

També fora de competició, cal esmentar la colpidora “Mantícura” de Carlos Vermut, film procedent del Festival de Toronto, amb Nacho Sánchez. Un home que dissenya bèsties tridimensionals per videojugar i confrontat al drama de la bèstia interior, una pulsió secreta. Un home amb gran capacitat imaginativa però ple de mancances en el tracte humà que li genera atacs d’ansietat. Una pel·lícula de monstres, de terrors, i de tigres de paper que salven els nens. Carlos Vermut ha rodat un desassossegant film com si fos una pintura negra de Goya. En el repartiment trobem com a coprotagonista a la catalana Zoe Stein, noia que ha de cuidar del seu pare convalescent en el llit després d’un ictus, i companya del noi.  Film amb participació catalana que es pot apreciar també amb el petit protagonisme que adquireix la mateixa vila de Sitges en una escena concreta, així com un parell de frases en català.  

Paròdia zombi

“Corten” de Michel Hazanavicius

 En la secció oficial competitiva s’ha pogut veure “Corten!” de Michel Hazanavicius – la pel·lícula inaugural del Festival de Canes -, una discreta sessió de rialles gràcies a la paròdia del cinema Z. De fet, aquest era el títol en un principi, “Z (Comme Z)”, però les suspicàcies generades arran de la lletra Z que fan servir les tropes invasores russes a Ucraïna, van portar a rebatejar el film com “Corten!”. Hazanavicius, l’oscaritzat director francès de “The Artist” i director de la godardiana “Le redoutable” (2017), fa ara el seu particular homenatge al fet cinematogràfic amb aquesta comèdia estripada que fa broma del gènere de zombis de menys pressupost.

 Un cineasta (Romain Duris) i la seva dona (Bérénice Bejo) tindran l’oportunitat de filmar una pel·lícula en una única localització i en un únic pla-seqüència gràcies a disposar de producció japonesa però hauran de fer l’impossible, amb molt marge a la improvisació, per poder acabar-la després de patir diversos contratemps.  “Corten!” és un remake declarat de l’hilarant film japonès “One Cut of the Dead” (2017, Shin’ichirō Ueda), un autèntic fenomen que els aficionats del fantàstic vam tenir la sort de gaudir en viu al Festival de Cinema de Sitges. Però Hazanavicius malbarata l’ocasió ja que no aporta cap engruna d’originalitat ni inventiva. Queda, però, la intenció celebrativa, festiva, entusiasta, de fer cinema, i amb un recordatori especial del cinema com a feina col·lectiva.  

Neguits europeus

Entre altres competidores de la Secció Oficial fantàstica tenim el film noruec “Nightmare” de la cineasta debutant Kjersti Helen Rasmussen sobre una jove parella enamorada, Mona i Robby, que es fiquen en un pis espaiós, encara que força deteriorat i pendent de reformar, fruit d’una ganga que no podien rebutjar, i que propiciarà molts maldecaps terrorífics a la noia. Un film que combina la possessió demoníaca, la figura de l’edifici maleït, els malsons paralitzadors i els terrors de la maternitat. Una successió sense aturador d’episodis de vigília i somni que no aporta gran cosa i que resta com el pesat brunzit d’una mosca, un dels components sonors insistents del film enmig d’altres sorolls inquietants. Molt més perdurable ha estat el record de “Flux Gourmet” de Peter Strickland, un cineasta que fa poc també va participar a Sitgers amb una altre memorable proposta excèntrica, “In fabric” (2018). Un grup de cuiners en una residència exposen els seus trencadors treballs i ens deixen un sofregit sònic d’estrella Michelin, una demencial performance gastricoculinària amb documentalista flatulent, un autèntic disbarat electrònic desenfrenat.

Acció sud-coreana en plena forma

“Hunt” de Lee Jung-Jae

A la secció Òrbita cal posar en valor la preponderància del cinema asiàtic i, especialment, el cinema sud-coreà. D’un costat, l’actor sud-coreà Lee Jung-Jae, protagonista premiat amb un Emmy de la sèrie “El juego del calamar” s’estrena en el llargmetratge amb “Hunt”. Un film de política-ficció ambientat a la Corea del Sud dels anys 80 amb un president nomenat per un govern militar que ha causat milers de morts mentre Corea del Nord té un alt desplegament d’agents i prepara un pla secret d’annexió. Un film ambiciós i espectacular, trepidant i intens, que deixa sense respir a l’espectador.

D’altra banda “A Man of Reason” és el fantàstic debut de l’actor sud-coreà Jung Woo-sung – protagonista també de “Hunt” del seu company Lee Jung-Jae – . Un fenomenal thriller, sec i contundent, amb un ex-presidiari que vol portar una vida normal i fer de pare però el seu clan no li permet. Tot i el seu enfoc redemptorista, sovint amb simbologia catòlica, “A Man of Reason” és un entreteniment de primera i de realització impecable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *