Dv. Des 9th, 2022

El despertar sexual  

El sevillà Fernando Franco retorna a la competició donostiarra amb un títol ben stravinskià “La consagración de la primavera”, la seva tercera pel·lícula, coescrita amb Begoña Arostegui, després de “La herida” (2013) – premi especial del Jurat i premi a millor actriu a Marian Álvarez – i “Morir” (2017). Ara s’aborda la vida d’una noia, Laura, interpretada per la debutant Valèria Sorolla, una estudiant de químiques en un col·legi major de monges madrileny, que una nit de festa a casa d’un conegut coneix un noi amb paràlisis cerebral, David (Telmo Irureta), que viu amb la seva mare, Isabel (Emma Suárez).  

L’amistat amb David arriba en un moment crucial de la vida de Laura, el moment del despertar sexual. Enmig de contradiccions i dubtes, ella s’aventurarà a ajudar a David com a assistenta sexual per donar-li plaer. Una activitat que l’ajudarà a créixer i a madurar i a passar comptes definitivament amb les mancances personals que arrossega, especialment, el seu impediment físic per les relacions sexuals, abordant temes nodals en l’adolescència com la virginitat i l’enamorament. Una interpretació d’altura per Valèria Sorolla i una bona proposta a tenir en compte pel palmarès final.

Del sexe com a descobriment i com a aprenentatge de “La consagración de la primavera” passem en la Secció Oficial al sexe com a professió, com a forma de vida, però fins a l’enuig, l’afartament, a la coproducció internacional “Pornomelancolía” del cineasta argentí Manuel Abramocich. La quarta realització d’Abramocich, rodada a Mèxic, reflecteix la vida de Lalo Santos, un home convertit en sex influencer, que penja a les xarxes fotos dels seus nus, fotos dels seus rodatges porno o actes sexuals. Un film reiteratiu, insistent i pesat que mai aconsegueix transmetre la melancolia que pretén d’un home molt actiu en xarxes però que està sol i es sent incomprès, tot  i que el film comeci amb Lalo arrencant a plorar al mig del carrer.

La nena santa

“El prodigio” de Sebastián Lelio. Lib Wright (Florence Pugh)

El xilè Sebastian Lelio competirà per primera vegada a la secció oficial amb una producció internacional de Netflix, “El prodigio/ The Wonder”. El realitzador xilè ja havia estat present al festival de Donostia amb els seus anteriors treballs, “Sagrada família” (2005), “Gloria” (2013) i “Una mujer fantàstica” (2017), guanyadora de l’Oscar a la Millor Pel·lícula de parla no anglesa. “Prodigio”, basat en la novel·la homònima d’Emma Donoghue, comença com una representació dins d’una representació, recalcant l’artifici, a partir d’un hangar buit, en un plató del qual arrenca un film històric  sobre els estralls de la famosa fam irlandesa del XIX.    

Una història protagonitzada per l’actriu Florence Pugh en el paper d’una infermera anglesa, Lib Wright, a la Irlanda rural de les Midlands contractada per vigilar el cas singular d’una nena (Kila Lord Cassidy) que fa mesos que no menja després de refusar ingerir aliments i que segueix viva. Una espècie de nena santa, un petit miracle, d’una nena que diu alimentar-se de manà del cel, enmig d’un país ple de supersticions i religiositat arrelada i secular.  Lib esbrinarà poc a poc, enmig de la incredulitat general, el misteri de tot plegat per alertar sobre els perills de la fe, la intransigència religiosa i, també sobre el rol de la dona. Cas de la infermera, escollida per un tribunal d’homes representatius dels poders del moment, les forces vives, que emfasitza el conflicte entre religió i ciència, entre tradició i modernitat. Entre el terror i el conte, el film de Lelio ens regala una ambientació cuidada i enlluernadora, amb una emotiva actuació de Florence Pugh, encara que el resultat final no queda a l’alçada de les expectatives dipositades.

La metamorfosis de la carn

David Cronenberg. Premi Donostia. Fotografia d’Ulises Proust

El segon Premi Donostia del 70 Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià ha estat atorgat al cineasta canadenc David Cronenberg. El guardó ha estat acompanyat de la projecció del seu últim film, “Crimes of the Future”. Un film futurista, de ciència-ficció, plenament torbador i atrevit, que gira exclusivament al voltant del concepte de la metamorfosi corporal.  El director de film com “Una historia de violència” (2005), “Cosmópolis” (2012) o “Maps to the Stars” (2014) dirigeix una història molt més conceptual i abstracte del que es podia esperar, una història escrita per ell mateix, i que aprofundeix en el seu univers fetitxista de la carn transformada. Una marca temàtica pròpia, patentada per la premsa com a “nova carn”, tal com va deixar certificat per darrera vegada el cineasta canadenc amb “Crash” (1998), adaptant la novel·la homònima ballardiana. En tot cas, Cronenberg ens recorda aquí de forma explícita aquest motiu a través de monitors amb el lema “el cos és la realitat”.

Saul Tenser (Vigo Mortensen), acompanyat de la seva parella, Caprice (Léa Seydoux), antiga cirurgiana, realitzen performances conjuntes en què Saul es sotmès a intervencions per Caprice per extreure’n nous òrgans generats pel cos mutant de Saul. La parella s’adreça  a una Oficina del Registre Nacional d’Òrgans, on treballa Timlin (Kristen Stewart),  que es veurà atreta irresistiblement per Saul i les seves actuacions. Paral·lelament, una mare assassina el seu propi fill, devorador de plàstic, mentre el pare de la criatura, Lang Dotrice ( Scott Speedman) intentarà oferir el cos del nen per a una autòpsia amb públic com a espectacle nou a l’artista Saul Tenser. Lang, de fet, és un fabricant de xocolatines amb components tòxics que alteren els organismes perillosament per sintetitzà el plàstic.

“Crimes of the Future” de David Cronenberg. Léa Seydoux, Vigo Mortensen i Kristen Stewart

Una trama sòrdida i extrema per una aposta radical i sense límits sobre l’exposició del cos martiritzat i alterat com a font de plaer, una mena de succedani del amor físic. En aquest sentit, Timlin posa de manifest un dels aspectes fonamentals, l’associació entre la carn esquinçada i el sexe, en què les incisions quirúrgiques actuen com a actes sexuals. Podria semblar un despropòsit tot plegat però connecta perfectament amb tendències actuals com el body art o els tatuatges, carn torturada com a font de vanitat i gust, a part de la profusió de tumors i extirpacions en la medicina. Un film gens molest ni fastigós tot i el tema tractat, gràcies a efectes especials artesanals, que no accentuen el caràcter efectista o repulsiu. Una distopia amarga, els crims del futur, amb una primera escena reveladora del caire pessimista, el Costa Concordia naufragat i embarrancat davant la costa. Una escena que es replica en successius encontres de Saul Tenser, vestit sempre amb un hàbit fosc, com un monjo, al costat de vaixells abandonats, ferralles del naufragi del nostre món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *