Dv. Des 9th, 2022

La força primitiva del bosc

“Suro”. Pol Lòpez, Mikel Gurrea, Vicky Luengo, Mikel Gorrea i Ilyass el Ouahdani. Fotografia de Gari Garaialde

Més enllà del retorn a la competició donostiarra de Jaime Rosales després del polèmic film “Un tiro en la cabeza” (2008) ara amb un sòlid i intens melodrama, coescrit amb Bárbara Díez, “Girasoles silvestres“, sobre un jove mare, Julia, que intenta trobar el seu lloc en el món rodejada de masculinitats tòxiques i amb papers espectacular d’Anna Castillo i, també, Oriol Pla, el cinema català ha fet forat enmig de la Secció Oficial amb “Suro” del curtmetratgista donostiarra Mikel Gurrea.

Un esplèndid film sobre una parella jove, Elena (Vicky Luengo) i Ivà (Pol Lòpez),  que se’n va a viure a una zona rural envoltada d’alzines sureres en un mas abandonat de la família d’ella. Són arquitectes i amb el diners que treguin de la lleva del suro de la finca que han heretat es proposen reformar i redissenyar la masia. El contacte amb la terra i el bosc condicionarà llurs vides i posarà a prova la parella i l’adaptació al nou medi.

“Suro” de Mikel Gorrea.

Els treballs d’arrancar l’escorça de l’alzina surera acabaran per fer emergir pulsions i conflictes insospitats en una parella conformada per diferències de caràcter i de criteri. Les qüestions de poder, de lideratge, no sols es plantegen en el tracte a la colla de treballadors al seu càrrec sinó que també els du a redefinir els seus rols dins la parella. Un conjunt de dificultats i de contradiccions que van sorgint acaben tensionant a la parella. També irromp el racisme, com un substrat arrelat en el món del camp, en la figura d’un jove marroquí (Ilyass el Ouahdani) que forma part del collidors, que també trastocarà la seva vida en comú.

La terra ens connecta amb un costat primitiu, salvatge. I aquest parella de ciutat, d’entorn urbà, descobreix una altre vida, un altre món. Construir un projecte de futur serà una dura prova de resistència, una àrdua història de supervivència, especialment per culpa de la duresa de l’entorn i de la feina, amb perills latents com l’amenaça del foc, força apocalíptica que ho pot destruir tot.

“Suro”, que ens regala una gran interpretació dels dos protagonistes, des de l’aclaparat Ivà fins a la força desfermada d’Elena, és un film que manté força punts de contacte amb un altre film present a Sant Sebastià, secció Perles, “As bestas” de Rodrigo Sorogoyen, preestrenat al festival de Canes. En aquest cas, una parella francesa, Antoine (Denis Ménochet) i Olga (Marina Foïs), van a viure en un entorn rural gallec i els tocarà conviure amb l’assetjament quasi tribal d’una família veïna de la zona, els germans Anta, molestos per la presència d’uns estrangers nouvinguts. Sorogoyen treballa de forma magistral una atmosfera enrarida i pesada, d’amenaça latent, de violència soterrada. Sorogoyen, guanyador de la Conxa de Plata al millor guió del certamen basc amb “Que Dios nos perdone” (2016), també va participar a competició amb “El reino” (2020), pel·lícula finalment guanyadora de diversos Goya, entre els quals, el de millor direcció i guió.

Coronació d’una reina del cinema europeu

Juliette Binoche. Premi Donostia. Fotografia de Pablo Gómez

El 70è Festival de Sant Sebastià ha atorgat el Premi Donostia a l’actriu francesa de renom internacional Juliette Binoche, guardó que va recollir de mans de la cineasta Isabel Coixet, amb qui Binoche va treballar a “Nadie quiere la noche” (2015). L’actriu ha trepitjat moltes vegades la catifa vermella del festival basc, acompanyat darrerament films com “La verité” (2019, Hirokazu Koreeda) o “Vision” (2018) de Naomi Kawase.  L’actriu, que ha treballat amb cineastes francesos i internacionals de gran volada, ha marcat indiscutiblement el cinema dels darrers anys.    

L’entrega va anar seguida de la projecció “Fuego/Avec amour et acharnement”, tercera col·laboració de Binoche amb la seva compatriota Claire Denis després de “Un sol interior” (2017) i “High Life” A “Fuego”, adaptació lliure d’un relat de Christine Angot. Binoche és acompanyada per Vincent Lindon i Grégoire Colin en un convuls triangle adult en què ella es veu desbordada per la passió i el desig quan retroba un antic amor. Un film de gran intensitat gràcies, sobretot, a aquest personatge femení, figura carnal, amorosa i apassionada, una dona sacsejada per una pulsió eròtica i romàntica incontrolable.

“Le lycéen”. Paul Kircher, Juliette Binoche i Vincent Lacoste. Foto de Gari Garaialde

D’altra banda, Binoche ha participat en la pel·lícula francesa a competició “Le lycéen” de Christophe Honoré, centrat en el trasbals d’un jove de disset anys, Lucas (Paul Kircher), arran de la pèrdua del pare per culpa d’un accident de cotxe. El film retrata la deriva erràtica, donat tombs sense sentit, des d’una disbauxa homosexual a una depressió suïcida, com a resultat d’un període de difícil gestió del dol. Binoche interpreta aquí una mica secundari, el paper de mare de Lucas, la dona que perd el marit, oferint un registre maternal i adult ple de matisos. Un paper de vídua trencada i aclaparada pel dolor que ens evoca un d’aquells papers que la van catapultar al reialme francès i europeu de la interpretació, “Azul” (1993) del desaparegut cineasta polonès Krzysztof Kieślowski. Completen el repartiment de “Le lycéen” Vincent Lacoste en el paper de germà gran de Lucas, resident a París.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *