Dv. Des 9th, 2022
“Modelo 77” d’Alberto Rodríguez. Equip artístic i tècnic. Foto de Jorge Fuembuena.

El festival basc ha inaugurat la seva setantena edició amb una bona pel·lícula d’Alberto Rodríguez, coescrita amb el seu guionista habitual, Rafael Cobos, “Modelo 77”, inspirat en fets reals ocorreguts a la presó Model de Barcelona durant la transició espanyola, a finals dels anys 70 del segle passat, com una fuga massiva de presos l’any 1978. El director de “7 Vírgenes” (2005), “La isla mínima” (2014) o “El hombre de las mil caras” (2016), presentades totes tres al festival donostiarra – premis a millor interpretació, respectivament, per Juan José Ballesta, Javier Gutiérrez i Eduard Fernández -, ha tingut l’honor d’obrir el festival, encara que fora de concurs.

La historia comença amb un jove, Manuel (Miguel Herrán), condemnat per un desfalc, convertit en pres preventiu a l’espera d’un judici que tardarà mesos. Manuel experimenta la severitat del centre penitenciari d’arrel franquista a base de càstigs i maltractaments que li infringeixen els funcionaris policials quan reclama una mínimes condicions higièniques. En aquests anys d’efervescència política als carrers, les presons també es fan permeables a les reivindicacions de drets polítics i democràtics.    

“Modelo 77” d’Alberto Rodríguez. Pino (Javier Gutiérrez) i Manuel (Miguel Herrán)

Manuel acaba fent amistat amb el seu company de cel·la, Pino (Javier Gutiérrez), i ambdós s’uneixen en l’organització de presos Copel (Coordinadora de Presos en Lluita) que lluita sobretot per l’amnistia per a presos comuns un cop els presos polítics són alliberats. Una història d’amistat i camaraderia que participa de tots els codis del gènere carcerari, perfectament desplegats. Fins i tot, s’aborda el tema del motí o el l’evasió, un dels altres grans motius associats al gènere de presons.

Un film que posa en evidència que moltes vegades la realitat supera a la ficció. Els encerts del film d’Alberto Rodríguez van més enllà dels codis reconeixibles del gènere per esdevenir, també, un film històric i polític. Alberto Rodríguez aporta una nova mirada gens condescendent a una transició espanyola que no és tan modèlica com ens han volgut fer creure. Una ambiciona producció de Movistar+ amb un repartiment completat per Fernando Tejero, Jesús Carroza o Xavi Sáez.

Perles amb accent espanyol que dialoguen amb el nostre temps

Noémie Merlant. “Un año, una noche” d’Isaki Lacuesta. Fotografia de Gari Garaialde.

 Ha estat un cap de setmana farcit de cinema espanyol de qualitat com la participació de l’actor d’origen argentí Juan Diego Botto en la secció Perles amb una destacada pel·lícula social, “En los márgenes”, després de passar per la secció Orizzonti del Festival de Venècia. . Botto, que ha participat com intèrpret moltes vegades al festival de Sant Sebastià, des de “Martín (Hache)” (1997, Adolfo Aristarain); “Obaba” (2005, Montxo Armendáriz) o “Vete de mí” (2006, Víctor García León), s’estrena ara amb “En los márgenes” en el llargmetratge.  Film produït i interpretat per Penélope Cruz, que es reserva el paper de una mare amenaçada per un desnonament, mentre que Juan Diego Botto es reserva el paper del seu marit, obrer de la construcció, i que no creu massa en la força del moviment veïnal per aturar l’acció judicial.

En aquest film d’històries entrellaçades que tenen lloc en un llarg dia destaca Luis Tosar com a pare superat pels esdeveniments, un home entregat com activista de carrer a totes les causes possibles de defensa dels drets humans i, sobretot, a la lluita per retornar la custòdia d’una nena retinguda pels serveis socials a la seva mare migrant. Una intensa jornada sacsejada per drames socials i familiars a la capital madrilenya que ens deixa una bona mostra de cinema compromès i militant, sec i descarnat, cinema de combat que intenta remoure consciències, amb una assemblea on es nota que participen afectats pels desnonaments.  Tot i que en algunes ocasions, com la història d’incomunicació d’una mare i el seu fill, demostra certa tendència a la sentimentalitat i al melodrama.

“Un año, una noche” d’Isaki Lacuesta. Equip artístic. Fotografia de Jorge Fuembuena.

   També a la secció Perles ha destacat una nova proposta de cinema espanyol ancorat en allò social i en els problemes dels nostres temps. Ens referim a la notable coproducció hispanofrancesa “Un año, una noche” del gironí Isaki Lacuesta, després de passar per la secció oficial del Festival de Berlín, que repassa la tràgica nit dels atemptats a la sala Bataclan de París la nit del 13 de novembre de 2015. Lacuesta és un habitual del certamen basc, on ha competit diverses vegades assolint fins en dues ocasions la Concha d’Or gràcies a ‘Entre dos aguas’ (2018) i, abans, amb ‘Los pasos dobles’ (2011)

     Lacuesta reviu la salvatjada de París a través de la experiència de la parella formada per Ramón (Nahuel Pérez Biscayart) y Céline (Noémie Merlant) que van sobreviure a la matança. Es una punyent radiografia de parella centrada bàsicament en les seqüeles psicològiques i vitals després de la tragèdia passant una mica de puntetes sobre temes com el racisme o el terrorisme islamista. Un film d’impressions, de pinzellades, de vivències que arriba a commoure, gràcies sobretot a l’esplèndid treball dels dos actors. El repartiment es completa amb Natalia de Molina o C. Tangana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *