Dg. Jun 26th, 2022
“Leila’s Brothers” de Saeed Roustae

      Després del solvent thriller periodístic iranià d’Ali Abbasi “Holy Spider”, un segon film genuïnament iranià entra a competició, “Leila’s Brothers’ de Saeed Roustae. Un melodrama familiar sobre els germans de la Leila del títol (Taraneh Alidoosti), una dona en la quarantena que convenç als seus quatre germans per invertir en la compra d’uns banys d’un centre comercial, on treballa un dels germans, per convertir-los en una botiga que els permetrà fugir a tots de la pobresa i prosperar econòmicament. La majoria dels germans està a l’atur, un d’ells treballador d’una metal·lúrgia en vaga i sense sou. I per a l’adquisició del local necessiten les monedes d’or del pare, vell en la vuitantena, però ell només pensa en esdevenir nomenat hereu d’un familiar en una costosíssima boda.

El film és extremadament retòric, amb un pes aclaparador dels diàlegs, i que amb les seves escasses localitzacions, especialment la modesta vivenda on viuen tots junts, li donen una atmosfera teatralitzada al conjunt. La idea principal del film és mostrar la importància dels diners, el tema absolut de la pel·lícula, el que mou els personatges i les seves relacions. En aquest sentit, resulta cabdal tot el que gira al voltant de la figura del pare, unit indissolublement a les antigues tradicions. Un film també sobre el paper primordial de la dona, el seu poder decisori i la seva visió de futur. Film sovint de crits, de retrets, de discussions, de batusses, que li donen un aire un xic histèric, però un component essencial del tret més melodramàtic i dramatúrgic del conjunt. Un electritzant fresc familiar que ens deixa a un grapat de miserables ànimes devorades pels seus somnis de prosperitat, una galeria de personatges que semblarien extrets d’una peça de Dostoievski.

Claire Denis ens deixa uns personatges atrapats en terra de ningú

‘Stars at Noon’ de Claire Denis.

La realitzadora francesa Claire Denis, present al festival francès a la secció ‘Un Certain Regard’ amb “Les salauds” (2013) o fora de competició amb “Trouble Every Day” (2018), retorna a Secció Oficial molts anys després de “Chocolat” (1998) amb un film ambientat en la revolució nicaragüenca dels anys 80 a “Stars at Noon”. Es tracta d’una adaptació d’una novel·la de Denis Johnson, “Des étoiles à midi”, adaptada per Léa Mysius i Andrew Litvack, sobre una jove periodista nord-americana, Trish (Margaret Qualley), que es troba bloquejada sense passaport a Nicaragua mentre manté relacions sexuals amb un militar (Nick Romano) que li permeti desbloquejar la seva situació. Després Trish coneix al bar de l’hotel un viatger anglès, Daniel (Joe Alwyn), representant d’una empresa en viatge de negocis, i ambdós s’embolicaran en una passional relació sexual i, després, amorosa.

Ambdós, Trish i Daniel, intentaran  fugir del país per diverses vies, però un altre estranger entrarà en escena, un agent de la CIA (Benny Safdie), que segueix les passes de Daniel. El film de Claire Denis adquireix un format de thriller que podria semblar extret de la novel·lística de Graham Green feta d’espies, consuls i diplomàtics atrapats  en països exòtics i colonials o, fins i tot, de la novel·lística de Josef Conrad. Aquest film, que s’escapa de qualsevol cotilla o format, esdevé sovint una espècie de thriller eròtic i romàntic gràcies a la profusió d’escenes carregades de carnalitat. Un film que destaca també pel caràcter extravertit i lliure de la protagonista, reina absoluta de la funció, una magnètica Margaret Qualley, una actriu que desvetlla també una certa delectació de part de la cineasta Claire Danis. Podem fer notar que apareix en un paper molt secundari John C. Really, com a cap de Trish, en una breu comunicació amb imatges.

Piromusical a cops de pelvis de Baz Luhrmann

“Elvis” de Baz Luhrmann

Una de les premières més sucoses del 75è Festival de Canes ha estat la projecció en sessió especial, fora de competició, d’“Elvis” de Baz Luhrmann. El director, guionista i productor australià Baz Luhrmann, responsable sempre de pel·lícules excessives , cas de la cèlebre “Moulin Rouge”(2001), ha fet un musical biogràfic espectacular, desbordant i atordidor, sobre l’ascens a l’estrellat d’Elvis Presley (Austin Butler), fins a la seva mort el 1977. Luhrmann es centra sobretot en la complexa relació del cantant amb el seu agent, el coronel Tom Parker (Tom Hanks), veu narradora en bona part del film, un mànager que sembla voler engabiar a un ocell nascut per volar en la gàbia daurada de Las Vegas, tancant a Elvis en un teatre. El film cobreix les arrels musicals d’Elvis, la música negra del Sud, la seva relació familiar o el seu amor per Priscilla (Olivia DeJonge). La seva música, provocativa, sensual i enèrgica, va en paral·lel a uns Estats Units que sembla dessagnar-se en la dècada dels 60 a través dels magnicidis de Martin Luter King o els Kennedy. Si Austin Butler resulta espectacular en la seva transformació de l’Elvis més torrencial, Tom Hanks, tan caracteritzat, sembla esdevenir una caricatura, un dibuix animat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *