Dj. Set 29th, 2022
“Tori et Lokita” de Jean-Pierre i Luc Dadenne

Jean-Pierre i Luc Dardenne no és que retornin a Canes sinó que podríem dir que hi tenen domicili fix, així que enguany presenten la seva novena pel·lícula a competició, “Lori et Lokita”, un nou film que ens interpel·la sobre la realitat europea de la immigració. Guanyadors de sengles Palmes d’Or, “Rosetta” (1999) i “El Chico” (2005), i premiats per darrer cop amb “El joven Ahmed” (2019) amb el premi a millor direcció, els germans Dardenne presenten un film sobre dos subsaharians que comparteixen la seva confrontació a la incertesa i a la subsistència en els marges de la societat a Bèlgica. Una amistat tan estreta que els converteix, de fet, en germans. Lokita (Joely Mbundu), una jove de 16 anys, i Lori (Pablo Chils), un nen de 12, i ambdós han unit esforços per poder pagar els traficants que els van passar d’amagat al país i, alhora, poder enviar diners a la família. Ambdós es dediquen a cantar cançons en cafeteries, fer de petits traficants de drogues a comissió o, més tard, a custodiar una plantació de marihuana il·legal.

Els Dardenne tenen la fórmula apresa de fer cinema social i de denúncia de les injustícies. Queda una sensació de camí esgotat, una fórmula repetida, com si fessin la mateixa pel·lícula una vegada i una altre, però això no vol dir que  la seva fórmula hagi deixat de funcionar. Ara sembla més depurada i concisa, si cap, nodrint-se de l’austeritat, la senzillesa i l’eficiència. El seu missatge és directe i contundent, sense subterfugis, a vegades sembla una proclama o un eslògan, però el seu compromís a través dels anys els avalen més que mai. Els veterans germans Dardenne aposten per un discurs sobre la reivindicació de la regularització de la immigració il·legal que, sense papers, es veuen obligats a viure en l’economia submergida, exposats a tota mena d’abusos, tal com exposa explícitament en la conclusió el petit Lori.

 Mario Martone planteja la impossibilitat de la nostàlgia napolitana

“Nostalgia” de Mario Martone. Felice ( Pierfrancesco Favino)

    L’italià Mario Martone, qui ja havia competit en la Secció Oficial l’any 1995 amb “L’amore molesto” i a ‘Un Certain Regard’ amb “Teatro de guerra” (1998), participa de la batalla per la Palma d’Or amb  el film Italo-francès “Nostalgia”, adaptació de la novel·la homònima d’Ermanno Rea . Un film protagonitzat per Felice (Pierfrancesco Favino), un home que retorna a la seva ciutat natal, Nàpols, després de 40 anys d’absència, procedent d’Egipte on viu amb la seva dona. La nostàlgia mou els seus passos i prendrà cura de la seva mare, sola i envellida. El retorn el porta a reviure moments de la seva joventut, a través de diversos flashbacks, sobretot la seva amistat amb Oreste Spasiano, amb curses i passejades amb moto. L’evocació d’aquest passat idealitzat el porta a comprar-se, fins i tot, una moto antiga per reprendre els camins transitats. Però el passat compta amb un fet tràgic que l’ha marcat per sempre i que va comportar l’enemistat amb Oreste.

Viure el present voldrà dir reviure el passat, com l’existència ineludible de la Camorra napolitana, la violència permanent i immutable que no desapareix. Felice estreny amistat amb el capellà de la parròquia, activista social i implicat en la denúncia dels comportaments mafiosos de la camorra. I en aquest context es farà inevitable el rencontre entre Felice i Oreste (Tomasso Ragno), ara un capo mafiós. Un film sobre el pes del passat i les dificultats del present que deixen un personatge desubicat i instal·lat en el desconcert, interpretat de forma fenomenal per un Pierfrancesco Favino de mirada melancòlica, l’actor de “Il traditori” (2019, Marco Bellocchio). El film fa també una dedicatòria d’amor a Nàpols, als seus barris populars, sobretot l’epicentre de l’acció, La Sanità, i a la seva gent, destacant la seva petjada antropològica, quasi documental. Un film sobre el desencontre d’un home madur atrapat en els seus records i que s’acaba perdent també en la seva ciutat. “Nostalgia”  evoca en el seu inici l’imaginari del cineasta Pasolini, un rastre que sembla esvair-se. Un relat, també, que a mesura que avança la trama, el seu desenvolupament i el desenllaç, comença a mostrar-se previsible,  perdent-se la seva atmosfera inicial.

2 thoughts on “La veu dels germans Dardenne es fa sentir a Canes”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *