Dj. Set 29th, 2022
“Crimes of the Future” de David Cronenberg

El director David Cronenberg ha participat amb un film futurista, de ciència-ficció, plenament torbador i atrevit, que gira exclusivament al voltant del concepte de la metamorfosi corporal “Crimes of the Future”. Cronenberg ja té el seu lloc reservat a Canes després de competir-hi en diverses ocasions, tal com havia fet amb “Una historia de violència” (2005), “Cosmópolis” (2012) o “Maps to the Stars” (2014). Cronenberg repeteix a Canes ara amb una història molt més conceptual i abstracte del que es podia esperar, una història escrita per ell mateix, i que aprofundeix en el seu univers fetitxista de la carn transformada. Una marca temàtica pròpia, patentada per la premsa com a “nova carn”, tal com va deixar certificat per darrera vegada el cineasta canadenc amb “Crash” (1998), adaptant la novel·la homònima ballardiana. En tot cas, Cronenberg ens recorda aquí de forma explícita aquest motiu a través de monitors amb el lema “el cos és la realitat”.

Saul Tenser (Vigo Mortensen), acompanyat de la seva parella, Caprice (Léa Seydoux), antiga cirurgiana, realitzen performances conjuntes en què Saul es sotmès a intervencions per Caprice per extreure’n nous òrgans generats pel cos mutant de Saul. La parella s’adreça  a una Oficina del Registre Nacional d’Òrgans, on treballa Timlin (Kristen Stewart),  que es veurà atreta irresistiblement per Saul i les seves actuacions. Paral·lelament, una mare assassina el seu propi fill, devorador de plàstic, mentre el pare de la criatura, Lang Dotrice ( Scott Speedman) intentarà oferir el cos del nen per a una autòpsia amb públic com a espectacle nou a l’artista Saul Tenser. Lang, de fet, és un fabricant de xocolatines amb components tòxics que alteren els organismes perillosament per sintetitzà el plàstic.

Una trama sòrdida i extrema per una aposta radical i sense límits sobre l’exposició del cos martiritzat i alterat com a font de plaer, una mena de succedani del amor físic. En aquest sentit, Timlin posa de manifest un dels aspectes fonamentals, l’associació entre la carn esquinçada i el sexe, en què les incisions quirúrgiques actuen com a actes sexuals. Podria semblar un despropòsit tot plegat però connecta perfectament amb tendències actuals com el body art o els tatuatges, carn torturada com a font de vanitat i gust, a part de la profusió de tumors i extirpacions en la medicina. Un film gens molest ni fastigós tot i el tema tractat, gràcies a efectes especials artesanals, que no accentuen el caràcter efectista o repulsiu. Una distopia amarga, els crims del futur, amb una primera escena reveladora del caire pessimista, el Costa Concordia naufragat i embarrancat davant la costa. Una escena que es replica en successius encontres de Saul Tenser, vestit sempre amb un hàbit fosc, com un monjo, al costat de vaixells abandonats, ferralles del naufragi del nostre món.

Vertigen hitchcockià de Park Chan-Wook

El sudcoreà Park Chan-Wook repeteix en la lluita per la Palma d’Or per quarta vegada després  de “Handmaiden” (2016); “Thrist” (2009), Premi del Jurat;  i “Old Boy” (2004), Gran Premi del Jurat. Ara ho fa presentant l’enrevessat i atractiu thriller policial “Decision to Leave”, coescrit amb Chung Seo-Kyung, amb un detectiu, Hae-Jonn (Park Hae-Il), que investiga una mort, la d’un escalador ric en una alta muntanya, i que sembla que algú l’ha empès al buit. El policia, feliçment casat, però insomne, i que només reviu quan es presenten casos criminals per investigar, s’encarrega d’interrogar a la principal sospitosa, Sore (Tang Wei), difunta del mort, una dona que atrau poderosament al policia. Això genera una intriga plena de rebrecs, malentesos, sospites i conjectures vàries. Però quan el cas sembla conclòs i la vídua exculpada, al cap dels anys, Hae-Joon es retroba de nou amb Sore, ara casada amb un altre milionari, un marit que trobaran mort al cap d’uns dies, fet que fa que la pel·lícula torna a recomençar, com en un etern retorn, un carrusel d’intriga i suspens cíclic.

Park Chan-Wook juga amb desimboltura i gràcia amb els codis del cinema negre, sobretot amb la figura de la femme fatale, col·locada en el centre de gravetat del relat, la clàssica vampiressa que atreu perillosament als homes, que els fa perdre la xaveta, que juguen amb ells. “Decision to Leave” demostra una clara atracció per vertigen i la verticalitat, un film ple de cims o persecucions per terrats o turons de la ciutat, i també posseeix una sospitosa fascinadora, capaç d’enamorar follament al policia i d’arrossegar-lo a la seva desfeta personal. Un conjunt de factors que ens du a evocar aquell meravellós i romàntic “Vértigo” (1958) d’Alfred Hitchcock. Un thriller juganer, amb moments d’humor, també una trama enrevessada i complexa, que busca la confusió i el desconcert en tot moment, però també una proposta vistosament sofisticada i estilitzada. Un conjunt de mèrits que converteixen aquesta peça en quelcom fascinant i hipnòtic.

Moments musicals pòstums

“Moonage Daydream” de Brett Morgen

        Abans de la preestrena del biopic ”Elvis” de Buz Luhrmann, un parell de documentals musicals han irromput en escena amb resultats oposats. D’una banda, hem vist el discret i convencional documental “Jerry Lee Lewis: Trouble in Mind” d’Ethan Coen, debut de l’altre germà Coen en solitari desprtés que Joel Coen acaba de debutar com a  director pel seu compte l’any passat amb “La tragedia de Macbeth” . Ethan Coen retorna sobre la figura del killer Jerry Lee Lewis, un clàssic del rock’n’roll i últim supervivent d’una època conformada per estrelles com Chuck Berry o Little Richard. Llàstima que Ethan Coen aporta ben cosa a un recopilatori d’imatges d’arxiu de concerts i entrevistes. Un nou esglaó que cisella la rellevància del cantant i pianista sureny Jerry Lee Lewis i que s’afegeix a l’homenatge del film biogràfic “Gran bola de fuego” (1989, Jim McBride), amb Dennis Quaid i Winona Ryder. Molt més recordat serà “Moonage Daydream” del nord-americà Brett Morgen, un extraordinari documental pòstum sobre la figura del camaleònic i irrepetible cantant David Bowie, una figura excepcional de l’escena musical dels nostres temps de la música pop, traspassada el 2016. Un fenomenal treball, artístic i experimental, que indaga en tota mena d’arxius, amb un títol extret del tema homònim del seu disc de 1972 “The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars”, i que aborda tant la seva vessant creativa musical, com el seu univers personal o la seva activitat pictòrica.

2 thoughts on “Cronenberg retorna a la metamorfosi de la carn a Canes”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *