Dg. Des 4th, 2022
“Eo” de Jerzy Skolimowski

El veterà cineasta polonès Jerzy Skolimowski retorna a la competició amb “Eo” després de competir per última vegada l’any 1989 amb “Torrents of Spring” i guanyar, per exemple, el premi al millor guió per “Moonlighting” (1982). Skolimowski es presenta en Secció Oficial amb una coproducció italo-polonesa, escrita per ell mateix i Ewa PiaKowska, una espècie de remake de “Au hasard, Balthasar” (1966) de Robert Bresson, en què un ase esdevé el protagonista. “Eo” és un film trencador i valent, totalment descentrat, a l’optar pel protagonisme animal, un ase expulsat d’una atracció de circ i separat de la seva jove cuidadora, Kasandra (Sandra Drzymalska).

Aquest ruquet viurà diverses aventures, passant de mà en mà,  convertint-se en testimoni privilegiat de la crueltat i la idiotesa humana. Així és espectador d’un partit de futbol on convergeixen tota l’agressivitat i la imbecil·litat humana. Un trajecte amb moments lisèrgics i episodis delirants i extravagants, com el segment protagonitzat per  un noi, Vito (Lorenzo Zurzolo), mossèn de capella d’una estranya dama (Isabelle Huppert). Un animal de càrrega, que sembla arrossegar tots els cops del món a les seves espatlles, i que aporta la seva mirada innocent, melancòlica i adolorida davant del nostre món.

Funciona com un conte o una faula, com si sortíssim de “La granja dels animals” de George Orwell, d’una pel·lícula d’animació de Disney com “Dumbo” o de les estrofes del poemari “Platero y yo” de Juan Ramón Jiménez. Animals antropomòrfics que ens interpel·len. Si darrerament Andrea Arnold s’identificava amb un bòvid a “Vaca” (2021) o Bong Joon-ho amb un porc a “Okja” (2017), Skolimowski s’apunta també al cinema animalista i humanista. Tenim així tota una pel·lícula que reposa en una mirada d’ase. Si Nietzsche es va commoure davant d’un cavalla maltractat nosaltres també ens podem commoure amb els brams de l’ase Eo.

James Gray filma la iniciació traumàtica a l’adolescència

“Armageddon Time” de James Gray

El realitzador nord-americà James Gray, un habitual de Canes, on ha competit amb “The Yards” (2000), “We Own the Night” (2007), “Two Lovers” (2008) i, per darrer cop, amb “The immigrant” (2013), participa enguany en Secció Oficial amb un càlid i emotiu melodrama familiar, “Armageddon Time”. En aquest film, escrit per ell mateix, Gray explora els lligams familiars associats, principalment, al motiu de la immigració, nucli fundacional del somni americà. Ens trobem en una família d’ascendents jueus als anys 80 durant la presidència de Ronald Reagan, uns anys de plom que van fer reviure l’amenaça de destrucció nuclear del planeta, qüestió d’un prové el títol apocalíptic del film.

El protagonista principal és el germà petit, Paul Graff (Banks Repeta), que coneixerà un company de classe de color, Johnny (Jaylin Webb), i entre bromes i malifetes es faran inseparables. Els incidents i les males companyies faran, però, que els pares l’acabin inscrivint en una escoa privada i d’elit, amb famílies que hi aboquen diners com els Trump, punt de no retorn de la seva camaraderia. El film també treballa amb molt d’amor i delicades la relació de Paul amb el seu avi (Anthony Hopkins), un referent ineludible per ell, un pou de saviesa, un company que dona bons consells, un confident. Un film que compta també amb el protagonisme de Anne Hathaway, la mare, i Jeremy Strong, el pare.

“Armageddon time” parla, de fet, sobre les injustícies de la vida i d’una societat americana construïda sobre el racisme, tal com fa palès l’evolució dels esdeveniments dels dos companys d’escola. Una fractura que perpetua les desigualtats socials i on sembla prevaldre la lluita per la supervivència a qualsevol preu. Un film que ens parla del pes del passat, de la reivindicació de les arrels i els valors de la transmissió. James Gray filma amb pulcritud i delicadesa aquest retrat costumista d’un temps i d’un país, que es mou entre comèdia i melodrama, i on preval el seu habitual segell cinematogràfic deutor del classicisme més elegant.

Mirades franceses al colonialisme de Mathieu Vadepied i Philippe Faucon

“Tirailleurs” de Mathieu Vadepied

El colonialisme francès ha estat motiu d’atenció en diverses propostes. Per una banda, a la secció Quinzena dels Realitzadors, amb el film franco-belga “Harkis” de Philippe Faucon, adaptació de la novel·la “Harkis, mes frères de combat” de Robert Luca. Un film ben intencionat, planer i retòric ambientat a la Guerra d’Algèria (1954-1962) i protagonitzat per un grup de joves algerians reclutats voluntaris per lluitar amb l’exèrcit francès, anomenats “harkis”, contra els independentistes algerians. Un film calendaritzat, sintètic  i eficient, però  excessivament didàctic i elemental en la seva resolució cinematogràfica.  Si “Harkis” aborda el colonialisme francès al continent africà des d’un punt de vista força crític, un altre film, “Tirailleurs”, segon film del director, guionista i director de fotografia francès Mathieu Vadepied, aborda la participació senegalesa la guerra de les trinxeres de la I G.M. des d’un vessant més ambigu.

A “Tirailleurs” es posa en qüestió el reclutament forçós dels africans i el militarisme absurd dels comandaments però s’acaba retent un homenatge patriòtic a la figura del soldat desconegut carregada de simbologia. “Tirailleurs” ha estat el film inaugural de la secció paral·lela ‘Un certain Regard’, centrat, sobretot, en la relació d’un pare, Bakary Diallo (Omar Sy – també exercint de productor) que s’allista a l’exèrcit francès per prendre cura del seu fill, Thierno, forçat al reclutament, caçat com un animal per a la ocasió. Un film que destaca per la seva petjada visual, amb una cuidada atmosfera bèl·lica en el front de guerra, però malaguanyat per una mirada condescendent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *