Dg. Jun 26th, 2022

Branagh filma el seu particular ‘Amarcord’

Kenneth Branagh està molt actiu en el cinema i ara mateix també tenim a punt d’estrenar la seva versió de ‘Muerte en el Nilo’, repetint de nou amb obres de misteri d’Agatha Christie després de ‘Asesinato en el Orient Express’ (2017) i reservant-se per a si el paper en ambdós films del detectiu Hercules Poirot. Kenneth Branagh filma, però, a ‘Belfast’ el seu particular ‘Amarcord’ – el film estrella de Federico Fellini que reviu des de la imaginació, l’humor i l’amor la seva probable adolescència  en una Rímini de fantasia -.

‘Belfast’ de Kenneth Branagh. Els avis interpretats per Judy Dench i Ciaran Hinds

El realitzador i actor britànic es reserva a ‘Belfast’ el paper de director de la pel·lícula i desapareix d’escena per dur a terme una preciosa sublimació de la pròpia infància en una família protestant enmig d’un barri catòlic de Belfast en flames sota la ira dels protestants el 1969. Partint d’aquesta batalla de religió entre nord-irlandesos, conflicte nacional i social també, agreujat sobretot a partir del tràgic ‘Bloody Sunday’, efemèrides de la qual s’acaba de commemorar el seu cinquantenari, neix un dels eixos dramàtics sobre el qual acaba girant la pel·lícula. Per  culpa d’aquest clima enrarit i enverinat que s’hi viu i que fa pràcticament impossible la convivència, la família viu un atzucac de difícil solució i es veu forçada a prendre la decisió de partir, emigrar, deixar el barri, o restar-hi.

‘Belfast’ de Kenneth Branagh. La família al complet al cinema

‘Belfast’ és un film que ens parla del cinema també com a formació vital. Hi ha moments màgics mentre la família assisteix a projeccions de ‘Chitty Chitty Bang Bang’ (1968) o ‘Hace un millón de años’(1966). Però també trobem el cinema a la televisió, com ‘El hombre que mató a Liberty Valance’ (1962) i, sobretot, ‘Solo ante el peligro’ (1952), films que s’utilitzen al·legòricament per abordar un tema roent en el film com és l’excepcionalitat en la què viuen, família protestant dins d’un barri catòlic. Títols clàssics del western que serveixen també per fer al·lusions a les pressions dels violents que rep el cap de família per doblegar la seva fermesa no violenta i participar de l’assetjament als catòlics.

En aquest film conformador de la identitat adulta del petit Buddy (Jude Hill), allò que anomenem coming of age, tenim un film farcit de records d’infància on no podia faltar retre homenatge també a la família, el món ideal i acollidor de referència del nen. Tenim uns avis divertits , estimats i que s’estimen, interpretats per ‘Granny’ (Judy Dench) i ‘Pop’ (Ciarán Hinds), i, sobretot, la figura dels pares, la mare protectora i adorable, ‘Ma’ (Caitríona Balfe), i el pare lluitador i valent,  ‘Pa’ (Jamie Dornan).

‘Belfast’ de Kenneth Branagh. Pare (Jamie Dornan) i fill (Jude Hill)

Tenim la música de Van Morrison que  banya tota la pel·lícula i, aquest fet, combinat amb els moviments coreografiats dels actors en escena, sovint com si es moguessin en un plató teatral, un carrer tancat, fa que es transmeti una sensació de musical no confessat. Resulta també molt destacable l’ús d’una fotografia en blanc i negre a càrrec de Haris Zambarloukos, treball que bascula entre el realisme social i el relat fabulat, sovint posant angles de càmera o agafant camps de visió coincidents amb una perspectiva infantil. ‘Belfast’ ens deixa un bon pastitx de referències creuades però, sobretot, queda un esplèndid film, bellament filmat, visualment suggeridor, i que encomana molta vida, alegria, humor, estimació i tendresa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *