Dt. Mai 17th, 2022

Refutació del fantàstic

Guillermo del Toro du a terme un luxós remake de ‘El callejón de las almas perdidas/Nightmare Alley’ (1947, Edmund Goulding), adaptació de la novel·la de 1946 de William Lindsay Gresham, canviant l’atmosfera del noir en contrastat blanc i negre en benefici del tractament exuberant del color i els espais. Un sinistre i inquietant pròleg ens introdueix el personatge principal, Stanton Carlisle (Bradley Cooper), un home que es desfà d’un cadàver, cremant-lo, culminant l’escena amb una imatge potent de la casa en flames dalt d’un turó.  Stanton esdevé un vagabund sense ofici ni benefici fins que acaba trobant feina en un circ ambulant regit per Clement Hoately (Willem Dafoe).

En el microcosmos del circ, Stanton queda impactat per una criatura humana engabiada de trets monstruosos, atracció de fira al qual alimenten amb pollastres que ell queixala i dessagna com una bèstia davant de les esgarrifances de la gent. Enmig de la variada fauna humana que habita aquest petit món circense, Stanton farà amistat sobretot amb Zeena (Toni Collette) i el seu marit, Pete (David Strathairn), un home alcoholitzat. Ambdós treballen en un número d’espiritisme endevinant fets i traumes de la gent que assisteix a la demostració mentre Stanton aprèn els gestos i trucs secrets del xou.  I és que el trepa Stanton ambiciona crea un espectacle propi.

‘El callejón de las almas perdidas’ de Guillermo del Toro. Stanton Carlisle (Bradley Cooper) i Mary Elizabeth “Molly” Cahill (Ronney Mara)

Així, amb una noia del circ, de la qual se sent atret, Mary Elizabeth “Molly” Cahill (Ronney Mara), li proposa millorar el seu número, a base de descàrregues elèctriques, simulant la seva execució en una cadira elèctrica. Un cop assolit l’aprenentatge i l’excel·lència en la tècnica del mentalisme,  Stanton abandona el circ juntament amb ‘Molly’ per guanyar més diners treballant plegats en aquesta especialitat en hotels de luxe. Però l’ambició crematística d’Stanton no té límits i decideix entabanar gent poderosa guanyant-se la col·laboració d’una cèlebre psicoanalista, Lilith Ritter (Cate Blanchett), la qual té informació secreta i privilegiada de diferents pacients de les elits de la ciutat.      

‘El callejón de las almas perdidas’ encaixa en la clàssica estructura d’ascens i caiguda d’un ningú que assoleix l’èxit per acabar devorat per la fama i el poder. L’alè fatalista del cinema negre perviu en aquest admirable film on, per exemple, les flames de l’inici empaiten al protagonista en diversos moments, un element recurrent associat a la culpa del crim, el seu pecat original. Fins i tot conserva una figura tan emblemàtica del gènere com la femme fatale, aquí encarnada per Lilith. Del Toro sembla que deixa de banda el característic alè fantàstic que nodreix el seu cinema, segell ben distingible en films com ‘El laberinto del fauno’ (2006) o l’oscaritzada ‘La forma del agua’ (2017), per centrar-se en el món dels freaks i l’atmosfera grotesca del circ ambulant i els riscos i perills de les sessions espiritistes. I és que les atraccions circenses, l’exhibició de criatures semihumanes o les endevinacions en l’espiritisme acaben per refutar el propi gènere fantàstic.

‘El callejón de las almas perdidas’ de Guillermo del Toro. Stanton Carlisle (Bradley Cooper)

Veiem com el meravellós i el fantàstic s’esvaeix quan es revela que rere la màgia i l’encant d’un número de circ o una sessió mentalista s’amaga un engranatge amb poc marge d’error on tot té una lògica interna, un mètode de treball, un manual d’ús de signes, tot perfectament estipulat i calculat. Al posar al descobert les tàctiques i tècniques per atraure als incauts sembla com si Del Toro ens parlés del seu propi cinema, posant en relleu els paranys del fantàstic per atrapar el públic. Però, sobretot, el que planteja és que els monstres de veritat no es troben en el reialme de la imaginació sinó en el territori de la vida real.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *