Dc. Des 8th, 2021

El rai dels desemparats

El director de ‘Incerta glòria’ presenta ara ‘El ventre del mar’, adaptació cinematogràfica de la novel·la ‘Océano mar’ d’Alessandro Baricco, gira al voltant de la tragèdia marinera de 1816 d’un grup de nàufrags francesos llençats a la deriva enmig del mar. Villaronga, que va rodar la seva pel·lícula immergit encara en la pandèmia al seu poble natal de Mallorca, Felanitx, va triomfar al Festival de Málaga aconseguint el rècord inaudit de sis premis: millor pel·lícula, millor director i millor guió pel mateix Villaronga, millor actor per Roger Casamajor, millor fotografia per Josep Maria Civit i Blai Tomàs i millor música per Marcus JGR.

El cineasta Agustí Villaronga. Fotografia de Blai Tomàs

Aquesta crua pel·lícula de  supervivència inspirada en uns fets històrics immortalitzats pel pintor romàntic francès Théodore Géricault a ‘El rai de La Medusa’ evoca aquest popular episodi afegint-hi una lectura actual tot  enllaçant el drama d’aquesta nàufrags abandonats a la seva sort amb el drama dels nàufrags actuals del Mediterrani. ‘El ventre del mar’ és un film desesperat i paroxístic fet d’emocions extremes a l’abordar en tota la seva cruesa la desgràcia d’aquest grup conformat per unes 150 persones de les quals tan sols en van sobreviure una quinzena després dels estralls causats per la fúria de les onades i les tempestes, la fam i la set, la follia i la desesperació i, fins i tot, el canibalisme.

‘El ventre del mar’ d’Agustí Villaronga

Un arriscat film d’horror que en alguns moments ens recorda clarament per la disposició dels personatges o la composició de grup en el rai el cèlebre quadre de Géricault. Un film en color i blanc i negre que sobresurt pel tractament novedós d’una fotografia en blanc i negre duríssima i, tambér, un tractament matisat del color que dona com a resultat la sensació d’haver vist una pel·lícula en blanc i negre. També destaca un element de posada en escena evident, una teatralitat gens dissimulada, més enllà de que el rai sembli en sí mateix un reduït escenari, sinó la predilecció per escenaris de rodatge com fàbriques abandonades.

‘El ventre del mar’ d’Agustí Villaronga. Fotografia de Blai Tomàs

Un altre element clau és la relació de poder dins del rai, una espècie de combat entre l’oficial metge, Savigny (Roger Casamajor), que adopta la figura de líder del grup, prenent decisions draconianes, i el mariner ras de color, Thomas (Oscar Kapoya).  La pel·lícula afegeix un component al·legòric evident, no sols per l’evocació de les tragèdies marines del passat i del present, sinó també pel rodatge durant el confinament que sembla al·ludir al daltabaix humà durant els moments més esgarrifosos de la pandèmia. Ressaltar la valentia en el tractament cinematogràfic que trenca el relat cronològic dels fets per deixar una espècie de solapament de formats, com cinema històric, el documental, l’enfoc teatral, la pel·lícula de supervivència, el vessant més artístic o la seva dimensió ètica i filosòfica que reflexiona sobre la condició humana en condicions de subsistència al límit. Una grandiosa i inabordable pel·lícula cridada a ser una de les pel·lícules indiscutibles de l’any.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *