Dc. Des 8th, 2021

L’última edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya ha superat les 60.000 entrades venudes, tota una gesta acompanyada d’un retorn a la normalitat, ja que gairebé s’acosta a la dada de l’any 2019 (66.000 entrades). Tot això tenint en compte que l’any  2020 se’n van vendre gairebé la meitat (34.000 entrades), degut a les restriccions pandèmiques. Enguany, també s’augmentaven el número de butaques, passant del 50 al 80% d’aforament a l’inici del festival i del 80 al 100% durant els últims dies, fet que va suscitar que l’entusiasme i el caliu viscuts a les sales de cinema de Sitges rememoressin els millors anys d’aquest certamen cinquantenari.

Una edició que homenatjava la licantropia dins del cel·luloide i on paradoxalment Lamb era la gran guanyadora. Per casualitats de la vida, un xai triomfava al mateix any en què el protagonista era el llop. Un film astut, traïdor i a estones hilarant que no va convèncer a tothom, i és que la cinta de Valdimar Jóhannsson (Premi Citizen Kane a la direcció revelació) sorprèn pel seu plantejament i el seu protagonista oví, però no tant per l’apàtica execució d’una mera història de venjança. D’aquesta forma, el folk-horror més minimalista aterrava a la Blanca Subur juntament amb l’equip de la pel·lícula, que encapçalava una gran Noomi Rapace, actriu que reflecteix a la perfecció els recels, les gelosies i la supremacia d’una mare egocèntrica envers l’univers que l’envolta. Fruit de la seva excel·lent actuació, la sueca s’emportava el premi a millor actriu del Festival (ex-aequo amb Susanne Jensen).

‘Lamb’ de Valdimar Jóhannsson

Un dels reconeixements que més va desconcertar a públic i periodistes va ser l’atorgat a After Blue. Insòlit i xocant són les paraules que descriuen millor la situació viscuda el dissabte 17 d’octubre, quan s’anunciava que la cinta guanyava el premi especial del jurat i el premi de la crítica. Una proposta arriscada i singular que fascinava a alguns dels membres, en especial a Alaska i Joaquín Reyes, per la seva estètica informal i agitadora. Defensar amb cert rigor cinematogràfic l’última proposta de Bertrand Mandico no és tasca senzilla i és que la majoria d’escenes del film són difícils de digerir, la trama és caòtica i la qualitat dels decorats és tant deplorable que el resultat és un kitsch i fallit western post-apocalíptic.

On hi va haver més encert fou en la menció especial a The Innocents,una de les millors obres d’aquest Sitges 2021. Un thriller inquietant i sorprenent, que amb pocs ingredients i sense marginar la genuïna convicció narrativa, assoleix una atmosfera summament angoixant. Unes grans interpretacions per part d’uns petits intèrprets que completen i amaneixen els detalls més ínfims de cada personatge, fent de la proposta noruega un thriller psicològic amb molt recorregut dins del gènere fantàstic.

‘The Innocents’ de Eskil Vogt

La millor direcció requeia a Justin Kurzel per Nitram, un retrat esgarrifós i revelador de com es construeix un assassí en sèrie des de dins, sense la necessitat de mostrar-nos la barbàrie. Un thriller basat en fets reals i que s’acosta a la ment febril de Martin Bryant, qui va assassinar a 35 persones i en va ferir 23 més a l’estat de Tasmània. El realitzador australià s’emportava el premi per l’intriga que imprimeix durant tot el metratge i que justament guanya valor no pel què es veu, sinó pel què s’intueix. Com afegitó, el gran treball psicològic de Caleb Landry Jones posant-se a la pell d’aquest diable de Tasmània també tenia recompensa, emportant-se el premi ex-aequo per a la millor interpretació masculina.

Sense deixar l’apartat interpretatiu, hi havia dues actuacions que no passaven per alt al jurat presidit per Ali Abassi, i és que Luzifer fou una sorpresa especialment pel seu duet protagonista. Un relat bell, cru i cantellut sobre un estil de vida allunyat del sistema capitalista i l’ordre establert. En aquesta eco-faula destaquen Susanne Jensen i Franz Rogowski, mare i fill en una història que neix del nou realisme màgic europeu i que juga amb la figura de Llucifer. Aquesta és la premissa evident del metratge però de forma subtil, el realitzador Peter Brunner, trena una crítica social sobre els dilemes que la humanitat s’auto-imposa a causa de l’avarícia i la plutocràcia.

‘Mad God’ de Phil Tippett

Una de les obres més indescriptibles del festival s’enduia el premi a millors efectes especials, juntament amb el merescut premi de la crítica. Mad God es convertia en una de les peces més impactants d’aquesta edició. Descriure el microcosmos bisbètic i fascinant de Phil Tippett és gairebé esotèric, pel que és difícil definir amb precisió el fil argumental de l’obra i el seu propòsit. El que si sabem és que tres dècades després de tanta laboriosa tasca, l’artesà californià ens presentava la seva major obra, un excepcional stop-motion que juga amb el mite fundacional d’una forma excèntrica, deixant atònits als seus espectadors i seguidors més fidels. Una experiència que cal viure.

La sonoritat que més va captivar el sentit auditiu dels membres del jurat fou la composició musical de Daniele Luppi, que destacava més que la seva realitzadora Ana Lily Amirpou, responsable de Mona Lisa and the Blood Moon. Una directora que està perdent certa efervescència des del seu debut amb A Girl Walks Home Alone at Night. En el seu últim film prioritza l’atmosfera per davant de la narrativa i això penalitza l’essència del seu story-line. Una embriagadora mescla de fantàstic i trash que funciona intermitentment, degut a la dèria de la directora persa per subvertir i fer-se un lloc en la postmodernitat. En tot cas, de tot aquest compendi se’n salva la banda sonora, peça que situava el llargmetratge dins del palmarès. 

‘Limbo’ de Soi Cheang

Clausurant els apartats tècnics, la millor fotografia era la de Cheng Siu-Keung, responsable d’una emulsió monocromàtica tant crua i cristal·lina que eclipsava Limbo, un thriller neo-noir executat amb la precisió d’una cirurgia cerebral. Soi Cheang ressuscitava amb aquest film el cinema hongkonguès de les millors èpoques. La fórmula es basa en la sincronia perfecta entre acció i ritme, a l’igual que un efectisme i uns deliris ben dosificats, no tant mesurada és la seva excessiva violència, sistemàtica i atroç.

Per la seva part, la millor animació segons el Jurat Jove era Cryptozoo, una peça d’art libèrrima i farcida d’un simbolisme que permet arriscar amb els gèneres i el format. Tot i la contradicció d’alguna de les premisses, l’últim diorama de Dash Shaw subjuga la nostra imaginació mentre dibuixa un trist retrat de la humanitat. Un himne a la biodiversitat i a la tolerància que ens farà reflexionar sobre el nostre geocentrisme.

Roda de premsa de Mamoru Hosoda al Sitges 2021

L’altra animació que no competia a la secció Anima’t però si a la secció oficial era l’última proposta del geni Mamoru Hosoda, que visitava l’Auditori Melià per rebre la Màquina del Temps a la seva trajectòria, farcida d’obres mestres com Summer Wars, Mirai o Wolf Children. Un cita que aprofitava per presentar Belle, una faula immersiva sobre el dol i el creixement personal. Així mateix, aquest relat es reflecteix en un complex i captivador joc de miralls on el nipó aconsegueix fusionar part de la seva filmografia, mentre de retruc rellegeix els efectes transformadors de l’Era Digital. Una lliçó magistral per a joves i adults, que compta amb una enorme complexitat tan a nivell temàtic com visual.

Entre altres visites cèlebres, destaquem la d’un Álex de la Iglesia emocionat que re-estrenava el Día de la Béstia amb qualitat 4K, això 25 anys després de la seva primera projecció a la vila de Sitges. Alice Krige també rebia un reconeixement a la seva trajectòria dins del fantàstic mentre presentava She Will, una caça de bruixes amb efecte bumerang que rasca la superfície de l’assetjament sexual, capgirant el gènere a favor d’una venjança inquisitorial. Per últim, alguns també esperaven l’assistència d’Edgar Wright, que presentava dues obres en un mateix any: per una banda el documental The Spark Brothers i per l’altra el seu esperat últim film. Els seus seguidors es van haver de conformar amb un vídeo de presentació que va quedar compensat per la qualitat de Last Night in Soho, cinta on els convulsos i enèrgics anys 60 ballen a ritme de pop i rock & roll. Un thriller psicològic impecable que eleva la seva trama a una atmosfera i una musicalitat única. Aquest relat fosc i ben executat demostra que no hi ha crims perfectes però sí enigmes encara per descobrir, enigmes com la identitat i l’èxit del propi Festival.

One thought on “El Festival de Sitges 2021 recupera l’aforament i la venda d’entrades respecte a les edicions prèvies a la pandèmia”
  1. Per mi hauria d’haver guanyat Mad God, la veritat! Afer Blue feia pena, la majoria de penya dormien o van marxar del cinema… Lamb és original però no n’hi ha per tant…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *