Dc. Des 8th, 2021
‘Lamb’, Noomi Rapace i Valdimar Johannsson. Foto del Festival de Sitges

En un festival centrat en la figura de la bèstia interior i, més concretament, focalitzat en el personatge del gènere del terror, l’home llop, protagonista del cartell esplendorós d’aquest 54 Festival de Sitges,  en una edició que es recupera el clàssic satànic hispà ‘El día de la bestia’ d’Alex de la Iglesia, doncs no podien faltar les pel·lícules de possessions diabòliques i demoníaques. I, fins i tot, invocant la presència del mateix diable en la clàssica forma del mascle cabró, com planteja amb una gran elegància, filtrat a través de l’amor matern sense fronteres, la nòrdica ‘Lamb’ de Valdimar Jóhansson. Però els maldecaps de la maternitat es creuen amb l’ombra allargada del diable també a la torrencial ‘Son’ d’Ivan Kavanagh o en la més avorrida ‘Llanto maldito’ del colombià Andrés Beltran

D’altra banda, Sitges segueix apostant pel format de l’anime amb la selecció d’una cinta tan meravellosa com ‘Belle’ del mestre Mamoru Hosoda, cineasta  reconegut enguany amb el Gran Premi Honorífic del festival català. L’animació es fa present també en la bonica ‘¿Dónde està Ana Frank?’ d’Ari Folman o la més esquerpa ‘Cryptozoo’ de Dash Shaw. Sitges tampoc seria el mateix sense la inesgotable figura del psycho killer, figura que enguany s’ha fet present, per exemple, amb dos thrillers tremebunds i dignes de guardó com ‘The execution’ de Lado Kvataniya i ‘Limbo’ de Soi Cheang.

‘Lamb’ de Valdimar Johannsson. Noomi Rapace

En el nom de la bèstia

La cinta islandesa-polonesa-sueca ‘Lamb’ de Valdimar Jóhansson, pel·lícula que va desvetllar un inusitat interès després de passar per la secció Una Certa Mirada del Festival de Canes,  és una de les pel·lícules més absorbents del certamen gràcies a la seva realització franca i transparent sense escarafalls digitals. Tenim una parella sense fills en una granja perduda a Islàndia que acaben descobrint la maternitat i la paternitat de forma inesperada després del part d’una ovella del seu corral. Neix una criatura hibrida, entre humà i animal, però a la qual li aboquen tot l’amor, esdevenint així una estampa laica de la sagrada família en el seu tranquil pessebre islandès. Però la bondat i l’amor s’haurà de batre amb la maldat que viu amagada entre les pastures d’un bucòlic paratge rural. Un preciós i sentit film protagonitzat per l’actriu sueca Noomi Rapace, present també en el festival català amb un altre títol nòrdic, ‘The Trip/El viaje’ de Tommy Wirkola.

‘Son’ d’Ivan Kavanagh

Mentre que a la pel·lícula irlandesa-americana-britànica ‘Son’ d’Ivan Kavanagh ens trobem amb un inquietant inici d’una dona que ha estat fertilitzada en un estrany ritual i que ha de parir dins d’un cotxe perseguida per gent que sembla formar part d’una secta. Al cap d’uns anys, el nen, David, comença a posar-se malalt i a transformar-se sense saber què li passa, però aviat descobrim la seva necessitat de sang i vísceres mentre la mare intenta protegir-lo i oferir-li l’aliment que necessita. Un convincent i malaltís film sobre possessions infernals i sectes als Estats Units. En un certament amb presència de cinema gal·lès, a part de la cineasta Prano Bailey-Bond amb ‘Censor’, destaca el terror larvat que sura a la superfície destruint-ho tot a ‘The Feast’ de Lee Haven-Jones.

‘Llanto maldito’ d’Andrés Beltran

‘The Feast’  és un film envoltat d’una atmosfera inquietant i malsana amb una serventa, Cadi (Annes Elwy), contractada per una família benestant que vol celebrar un sopar de negocis per enredar a uns grangers veïns. Un film d’una realització metòdica i controlada, un ritme sostingut i pausat, que aposta per castigar la profanació del son dels ancestres i els seus llocs sagrats, un discurs que posa de manifest el conflicte existent entre allò antic i natural i allò modern i cobdiciós.  La casa aïllada en un entorn boscós és l’escenari de l’horror d’una família a punt de separar-se a la llatinoamericana ‘Llanto maldito’. Intenten salvar el matrimoni amb fills després de la pèrdua d’un fill que ha dut la mare a la sotsobra personal. És una pel·lícula fallida que aborda el tema de la possessió demoníaca de forma elusiva, esquiva, emprant recursos tan simples i d’una manera òbvia com la presència d’una cabra o unes petjades de peülles al soterrani, al costat d’altres elements sobrenaturals.

Lado Kvataniya, director de ‘The Execution’. Foto del Festival de Sitges

Psycho killers sota atmosferes d’empudegament

Hem tingut l’immens thriller ‘The Execution’, film de debut del director rus Lado Kvataniya, un film de psycho killers i policies aclaparats per investigacions infructuoses amb referents clars com ‘Zodiac’ de David Fincher. Es tracta d’un film dantesc, sinistre, inspirat lliurement en fets reals, convertit en un deliri visual amb escenes d’impacte i una realització opulenta i barroca generadora d’atmosferes denses i atapeïdes. La figura de l’investigador principal, personatge controvertit, acaba integrant-se també en una espiral de violència general al costat dels assassins i sospitosos que acaba per empastifar tota la pel·lícula. Hi ha una trama embolicada i confusa, obrint hipòtesis d’assassins dobles, possibles germans bessons, teixint un  hipnòtic trencaclosques fet a base de constants salts temporals, bàsicament entre la dècada dels 80 i, sobretot, l’any 1991.

‘Limbo’ de Soi Cheang

D’altra banda, ha sobresortit l’apocalíptica pel·lícula xinesa ‘Limbo’ de Soi Cheang sobre un parell de policies que busquen un assassí en sèrie que acostuma a amputar les mans de les seves víctimes amb eines rudimentàries pels carrerons de Hong Kong. Es tracta d’una cinta rodada en blanc i negre de temperatura visceral, extrema, expeditiva, que conté unes preses de la ciutat sota la pluja que tallen l’alè, un ambient empudegat d’escombraries i deixalles arreu que encomana sensació d’ofec i de claustrofòbia, igual que una pluja persistent que converteix la pel·lícula en una experiència sòrdida i asfixiant.

Gran Premi Honorífic a Mamoru Hosoda. Foto del Festival de Sitges

Animes de categoria

Dins de la competició oficial ocupa un lloc de privilegi l’anime ‘Belle’ del referent de l’animació japonesa Mamoru Hosoda, responsable de treballs tan preciosos com ‘El niño y la bestia’ i ‘Mirai. Mi hermana pequeña’. Hosoda explica a ‘Belle’ la història de l’adolescent Suzi que viu en un llogarret recòndit aclaparada per la mort de la mare i sense entendre’s amb el seu pare. Suzi es baixa una aplicació a les xarxes i triomfa en el món virtual de ‘U’ com a popular cantant amb milers de seguidors, la Belle del títol. Es tracta d’una preciosa pel·lícula dotada d’una prodigiosa animació convertida en una particular versió musical de la Bella i la Bèstia per reflexionar sobre les realitats paral·leles i, també, sobre les problemàtiques de l’adolescència com la colla d’amics, la família i les ferides interiors de cadascú.

‘Belle’ de Mamoru Hosoda

L’animació a concurs ha comptat també amb un altre especialista del gènere, Ari Folman, el director de cintes tan recordades com ‘Vals con Bashir’ o ‘El Congreso’. Folman ens deixa una tendra fantasia amb aires de conte sorgida arran de l’escriptura de ‘El diari’ d’Ana Frank a ‘¿Dónde está Ana Frank?’, introduint una amiga del present que viatja als anys de l’ocupació nazi. L’animació més adulta ha arribat de la mà d’una pel·lícula més senzilla sobre la lluita per la preservació de criatures mitològiques, ‘Cryptozoo’ de Dash Shaw, una rara i al·lucinada fantasia hippy sobre monstres i humans ambientada en els proverbials anys de les utopies dels seixanta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *