Dc. Des 8th, 2021
Belén Rueda i Juan Antonio Bayona. Foto de Festival de Sitges

La 54a edició del Festival Internacional de Cine Fantàstic de Catalunya reconeixia en la seva sessió inaugural a l’actriu madrilenya Belén Rueda amb un Gran Premi Honorífic que rebia de mans del realitzador Juan Antonio Bayona. Rueda, una dama del fantàstic espanyol amb films com ‘El orfanato’ (2007) o ‘Los ojos de Julia’ (2010), ha estat protagonista també del curtmetratge ‘La inquilina’ de Lucas Paulino i Ángel Torres, un curtmetratge de terror que ha ha acompanyat al film inaugural del certamen català, ‘Mona Lisa and the Blood Moon’ d’Ana Lily Amirpour.  La directora nord-americana, responsable de dues pel·lícules que ja havien passat pel Festival – Una chica vuelve en casa sola de noche’ (2014) i ‘The Bad Batch (2016) -, ha esdevingut la segona cineasta que inaugura el Festival de Sitges després que Mary Harron ho fes fa uns vint anys amb ‘American Psycho’ (2000).

Prano Bailey-Bond, directora de ‘Censor’. Foto de Festival de Sitges

El cinema de dones ha comptat també dins la Secció Oficial Fantàstica amb una altre directora que ha deixat petjada, ens referim a la directora gal·lesa debutant Prano Bailey-Bond, responsable de ‘Censor’. Un film ambientat en l’era Thatcher protagonitzat per una noia que treballa, a cop de tisores, com a censora en el cinema, que viu marcada per la mort de la seva germana i que un  dia descobreix tota trasbalsada un crim que s’assembla molt a una escena de pel·lícula que no va retallar. El cinema femení ha tingut protagonisme també de la mà de la cineasta nord-americana Elle Callahan amb la seva senzilla cinta sobre la cacera de bruixes en els temps moderns, ‘Witch Hunt’, en la secció Panorama Fantàstic. Aquesta discreta pel·lícula sobre una família que ajuda a passar clandestinament bruixes perseguides cap a Mèxic per burlar les polítiques criminals de les autoritats americanes serveix com a elemental paràbola de la reaccionària i racista Amèrica de Trump i el drama dels immigrants il·legals.

‘Mona Lisa and the Blood Moon’ d’Ana Lily Amirpour

Faula en els marges

La nord-americana Ana Lily Amirpour, encarregada d’inaugurar enguany el Festival amb ‘Mona Lisa and the Blood Moon’, regala el paper protagonista a l’actriu sud-coreana Jeon Jong-seo  – ‘Burning’ (2018) -, que fa de jove trastocada que s’escapa d’un sanatori de malalts mentals i que té l’habilitat de manipular la ment dels altres. Sembla una noia renascuda de nou, que reaprèn el món amb innocència però també amb malàcia gràcies al seu poder de posseir la voluntat dels altres. La fugida la porta a una Nova Orleans noctàmbula on coneix un seguit de personatges en els marges, establint amistat amb una stripper, Bonnie ( Kate Hudson), la qual s’aprofita de les expeditives prestacions de Mona Lisa sobre els altres per guanyar diners amb avidesa. El film pateix una realització que sovint es decanta pel to més grotesc, amb imatges deformades, que avança a ritme de rock i música de ball a tota pastilla, que es delecta en el costat més trash de la ciutat però que acaba sent una broma simpàtica i desenfada sobre una noia inadaptada que busca el seu lloc en la vida. Al capdavall, predomina un aire de conte, sovint amb plans de la ciutat sota una lluna plena, un evident aire de faula sobre la recerca de la felicitat tot teixint una tendra història d’amistat i camaraderia entre el fill de Bonnie i aquesta moderna bruixa bona, Mona Lisa, empaitada per la policia.

‘Titane’ de Julia Ducournau

La carn metal·litzada

‘Titane’ de Julia Ducournau ensenya les seves cartes en els seus prolegòmens amb plans d’un món inconegut, l’entorn de sota un cotxe conformat per tubs, cilindres, ferros i, sobretot, l’oli que facilita els engranatges de la maquinària. Després la càmera salta a dins del cotxe amb una nena malcarada que no para de molestar al conductor fins que tenen un accident i, a causa de la trompada, li han de posar una placa de titani en el crani. Després d’aquest pròleg, recuperem a  Alexia jove (Agathe Rousselle) com a ballarina eròtica en fires de cotxes. Una noia sense sentiments, ressentida amb el món, esdevé ara una espècie de serial killer. En aquesta primera part trobem una escena dantesca, el coit d’Alexia i el cotxe on ella balla, com un amant gelós lubricat amb oli greixós de motor, que sembla extret d’una de les prestacions de ‘Christine’ de Stephen King, un cotxe amb vida pròpia.

En aquest film de terror i de ciència-ficció, la cursa criminal d’Alexia la du, enmig de la fugida, a simular la identitat d’un fill desaparegut d’un oficial de bombers (Vincent Lindon). Aquí comença una nou gir tan imprevisible com psicopàtic sobre l’acceptació i el refús d’un pare envers el fill retornat, ara un ésser transvestit. Film demoníac, fins i tot, només recordar totes les escenes demencials de l’actuació d’urgència dels bombers, així com la presència del propi protagonista, ésser trastocat també, banyat sovint per una llum rogenca. Ducournau manlleva l’univers de la nova carn de David Cronenberg i, especialment, la fusió de metall, sexe, carn i fluids de ‘Crash’, adaptació d’una novel·la distòpica de Ballard. Magnífic film d’una radicalitat sense concessions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *