Dt. Set 27th, 2022

Enguany tenim una edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià marcada per la nodrida presència de dones directores i, de retruc, la proliferació de motius que giren sobre l’eix femení. I un motiu troncal d’aquest univers femení és el de la maternitat, un tema que ha trobat interessants aportacions en aquesta 69a edició. La més apreciada en Secció Oficial ha estat la proposta de  Claudia Llosa, ‘Distancia de rescate’, adaptació de la primera novel·la de Samantha Schwebblin, un film que es mou amb valentia en el terreny relliscós del fantàstic per reflexionar sobre les angoixes i les pors de l’amor matern. Però altres propostes han inundat aquests dies les pantalles de Sant Sebastià posant la maternitat en el centre del debat cinematogràfic.

‘As in Heaven’ de Tea Lindeburg

Maternitats en joc

Més enllà de Claudia Llosa, una altre directora, la danesa Tea Lindeburg, entra a concurs amb, ‘As in heaven’, una notable proposta que aborda el tema cabdal de la maternitat i el paper de la dona en la societat agrària danesa a finals del XIX. Una noia de 14 anys en una granja danesa tindrà una oportunitat única, l’opció de sortir i d’educar-se en un col·legi fora del seu entorn rural sense horitzó. Un film lluminós, radiant, colorit, joiós, una mica com el temps de la innocència d’una nena. De fet, tot esdevé un miratge, una arcàdia enyorada, i aquest món de felicitat i despreocupació s’estroncarà amb un part difícil de la seva mare. Aleshores irromprà implacable l’assumpció del seu rol a la llar, les dificultats insalvables que l’aboquen a un futur de mestressa de casa, de prendre cura dels seus germans petits i de treball feixuc en el camp. Un destí que confirma les visions premonitòries de caire apocalíptic que té la noia.

‘Petite maman’ de Céline Sciamma

D’altra banda, més títols en femení repensaran els entrebancs i malsons al voltant de la maternitat com la petita meravella ‘Petite Maman’ de Céline Sciamma, pel·lícula guardonada al Festival de Berlín i que s’ha pogut veure aquí a la secció ‘Perles’. Una delicada i hipnòtica filigrana narrativa sustentada en la idea del desdoblament, del joc de miralls, del traspàs de personalitat, centrat bàsicament en una nena i la seva relació amb la seva mare després de la mort de l’àvia. I molt colpidor ha estat el visionat del film semidocumental ‘ 107 madres’  de l’eslovac Peter Kerekes en la secció Tabakalera, una dura i inclement radiografiada de la vida de diverses preses condemnades per matar els seus marits o amants i com afronten la seva maternitat en el difícil context d’una presó ucraniana.

Relat intoxicat

‘Distancia de rescate’ de Claudia Llosa

Claudia Llosa, la directora de ‘La teta asustada’ (2009), guanyadora a Berlín i candidata peruana als Oscar, competeix amb una coproducció internacional rodada a Argentina i produïda per Netflix, ‘Distancia de rescate’. Es tracta d’un cinema en femení extremadament suggeridor i esquiu en una proposta inusual que explora el vessant fantàstic, com Lucille Hadzihalilovic a ‘Earwig’, donant com a resultat un relat intoxicat.   Una mare (María Valverde) i el seu fill van a una casa d’estiu a l’interior del país mentre el marit arribarà uns dies més tard. De seguida coneix una enigmàtica i atractiva veïna (Dolores Fonzi) Ràpidament es fan amigues i còmplices.

El tema gira al voltant també de les relacions de ambdues mares amb els seus respectius fills enmig d’aquest clima enrarit, estrany, perillós. Una història que incomoda i inquieta plena de visions i  malsons, d’animals i bitxos, de rius i estanys i piscines, de bruixes i efectes paranormals, que redunden en la sensació d’irrealitat i de perill constant. Una història que intenta reconstruir-se, mirant de trobar un inici, buscar l’origen de tot plegat. Un trencaclosques de to somnàmbul, en estat de trànsit, un relat subjectivitat, una història enverinada, que afronta els terrors de la maternitat, explicitat en el mateix títol, fent referència a la vigilància d’una mare i la mesura dels riscos que poden assetjar a la teva filla. Però el títol anglès també és molt ajustat al tipus de relat al·lucinat que planteja Claudia Llosa, ‘Fever Dream’.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *