Dv. Set 17th, 2021

L’holandès de renom internacional Paul Verhoeven torna a la Secció Oficial de Canes, després de competir-hi per darrer cop amb ‘Elle’ (2016), i ara ho fa amb una pretesa obra escandalosa i atrevida que no passa de broma picant, ‘Benedetta’, un melodrama lèsbic d’època ambientat  en un monestir a la Itàlia del segle XVII, coincidint amb la seva estrena simultània en territori francès. L’altre cinta francesa a competició ha estat ‘La fracture’ de Catherine Corsini, una trepidant però atropellada cinta ambientada a Urgències d’un hospital parisenc una nit de violents aldarulls entre policia i els Gilets Jeunes amb una desbordant, excessiva i descontrolada Valeria Bruna Tedeschi.

‘¿Dónde está Ana Frank?’ d’Ari Folman

Fora de competició, destacar la bonica cinta animada de l’israelià Ari Folman, ‘Where is Anna Frank?’, després d’adaptar ell mateix ‘El diari de Ana Frank’ en una història gràfica el 2017. El director de films animats ‘Vals con Bashir’ i ‘El Congreso’ parteix del punt de vista de l’amiga imaginària d’Anna Frank en el seu diari, Kitty, enllaçat el passat del genocidi dels jueus amb la problemàtica actual dels refugiats i demandats d’asil a Amsterdam.

‘Benedetta’. Paul Verhoeven, Virginie Efira i Daphne Patakia

Broma monàstica

Inspirada en un cas real recreat literàriament per  Judith C. Brown a ‘Sœur Benedetta, entre sainte et lesbienne’,  Paul Verhoeven ens mostra com Benedetta Carlini, una nena pietosa amb propietats miraculoses, entra en un convent italià. Però la història pròpiament dita arranca una jove Bendetta (Virginie Efira) veu trasbalsada la seva vida per l’arribada d’una jove pastora que busca refugi al convent, Bartolomea (Daphné Patakia), qui desvetllarà la seva lascívia sexual mentre fantasieja amb Crist en un amor diví ple de carnalitat.  Un film farcit de fantasies i visions místiques delirants, tortura i estigmes, plaer i desig, sexe diví i carnal, un univers fetitxista proper al món de Verhoeven.

Tenim a Charlotte Rampling – present també en un altre film a concurs, ‘Tout s’est bien passé’ de François Ozon – , mare superiora Sor Felicita, defenestrada per la  cobdiciosa i màrtir Benadetta. Cap al final apareix Lambert Wilson com a nunci papal destinat al convent per esbrinar la veritat o el frau dels estigmes de Benedetta i castigar les relacions pecaminoses mantingudes amb la novícia mentre la pesta negra arriba a la ciutat. Una pel·lícula que tothom està enlairant als altars de la gosadia però que no passa d’una apetitosa broma monàstica lèsbica absolutament mancada de autoconsciència paròdica. Una santa beneiteria que es situa a quilòmetres lluny de la grata i visceral immundícia pestífera de ‘Los señores del acero’ (1985) per molta violència i sexe que contingui ‘Benedetta’.

‘La fractura’ de Catherine Corsini. Equip artístic.

Capítol d’Urgències

La realitzadora francesa Catherine Corsini s’estrena en la Secció Oficial de Canes després de la seva selecció a la secció Un Certain Regard amb ‘Trois mondes’ (2012). Un film protagonitzat sobretot per Raf (Valeria Bruna Tedeschi) que es trenca el colze al carrer després de discutir i trencar per enèsima vegada amb la seva companya Julie (Maria Foïs). El film pren un altre caire quan Raf acut a Urgències en el moment que comencen a arribar ferits i contusionats per les càrregues policials després de les manifestacions dels Gilets Jeunes. Enmig d’aquest batibull sorgeix un antagonista per Raf, Yann (Pio Marmaï), un transportista ferit per la policia. Aquí predomina la comèdia de situacions estripada amb crits i discussions i rialles i humor més enllà del dramatisme de tot plegat.

La pel·lícula és com un capítol de qualsevol sèrie ambientada en els boxs d’urgències d’un hospital. Un retrat del caos, les corredisses, els nervis, les cures i l’estrés ambiental combinat amb històries personals de pacients i equip mèdic. I enmig del col·lapse i la fatiga, el film pren el pols al conflicte social que ha patit França amb la indignació popular mostrada en les protestes i concentracions dels Gilets Jeunes. També vol entrar en el debat polític confrontant posicionaments de la ultradreta  i d’esquerra que no passen de quatre estirabots. De passada es fa un homenatge als metges i infermeres del servei públic de Salut tot i la precarietat en les condicions de treball. Per damunt de tot, predomina el brogit, encara que acompanyat d’una sensació força aconseguida de claustrofòbia en entorn tancat, i la voluntat evident de fer un retrat de la fractura de la França dels nostres dies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *