L'estrena de l'esplèndid film suec, Déjame entrar ens permet que us presentem una carta escrita pel seu director que ens ha cedit la distribuïdora espanyola de la pel·lícula. Aquest és el seu contingut:
"És l'any 1982. El país segueix endavant malgrat tot. Malgrat el fred de febrer que ha deixat tot el paisatge immers en un silenci absolut, l'aigua dels llacs congelats i les branques dels arbres tibants com les cordes d'un violí. Els ocells han migrat cap alguna terra menys desolada i els óssos estan hibernant. Les ciutats segueixen amb la seva vida malgrat tot. La resplendor verda dels fanals dels carrers bruts i espatllats per la humitat del mar, manté allunyada la foscor de la badia. El petroli procedent d'una terra llunyana alimenta els calefactors dels edificis, autèntics blocs de ciment, per donar calor a la gent que viu allà. Ells guarden l'esperança d'assolir una vida que sigui tot el contrari al que tenen. Arriben a casa, es posen les botes humides, i treuen pel cap els seus jerseis d'acrílic. Les dones vesteixen leotards de nylon plens de carreres. La moqueta que va de paret a paret està plena d'electricitat. Mares treballadores dels suburbis, pares i esposos fidels que lleven el gebre, nens que s'aixequen a les set, malgrat la foscor, i marxen cap al col·legi on compleixen amb el seu deure i mengen tot el fetge que se'ls tira en els plats. Tothom llegueix un o altre dels dos diaris matinals, un o altre dels dos vespertins; veuen un o altre dels dos telenotícies on els polítics no paren de parlar del submarí que es va encallar a la costa. Hi han dues formes de pensar: vermell i blau. Com aguanten tot això els qui viuen allí? Com aguanten aquestes persones sense buscar calor o afecte entre ells? Es mosseguen la llengua i es donen l'esquena uns als altres per por de trencar-se en trossos com les estàtues, per por de matar-se entre ells. Quan l'estiu passat vaig llegir la novel·la de John Ajvide Lindqvist Deixa'm Entrar, en la qual està basada la pel·lícula, vaig saber que havia de dur-la a la pantalla per a compartir-la amb els altres. És una sensació que només et ve amb un guió o un llibre entre cent. Normalment només hi han algunes parts del material que desperten interès: un sentiment aquí, un detall allà i m'entren ganes d'agafar-lo i començar a reescriure'l. Però aquesta vegada era diferent. Aquesta història és alhora literatura i drama fantàstic. Malgrat el depriment teló de fons de la Suècia de color gris plomís, les dures condicions socials, l'assetjament i la violència sagnant, la veig com una història d'amor romàntica amb una fi esperançadora i feliç. Trobada que té la mateixa dinàmica amb la foscor en el fons i la llum en primer pla que les històries de Charles Dickens o els escriptors clàssics de terror. Aquesta és una pel·lícula entretinguda, rica en patetisme social i amb coneixements profunds de la humanitat, capaç d'atreure al públic massiu sense fer concessions. Així mateix, crec que els seus inequívocs trets suecs li brinden una gran oportunitat per a ser un èxit internacional."
