Nascuda el 21 de desembre de 1969, la parisenca Julie Delpy sempre ha viscut envoltada de l’art interpretatiu, ja que els seus pares són els actors Albert Delpy i Marie Pillet. Amb 14 anys va aconseguir el seu primer personatge en una pel·lícula, i va ser de la ma de Jean-Luc Godard al film Detective. Més tard aconseguiria treballar amb directors europeus del prestigi de Bertrand Tavernier, Carlos Saura, Volker Schlondorff o Krzysztof Kieslowski, fins que decideix immigrar cap als Estats Units per estudiar com a guionista i realitzadora a la Tisch School of the Arts de Nova York. Aquesta formació nord-americana li va permetre poder col·laborar amb cineastes independents, com Alan Rudolph, Jim Jarmusch, i sobre tot, Richard Linklater, sota les ordres del qual ha protagonitzat el binomi Antes del amanecer i Antes del atardecer, pel·lícula en la que també va participar com a guionista, juntament amb el realitzador i el seu company de repartiment Ethan Hawke, i que li va valer una candidatura al Oscar al millor guió original. Aquesta rossa de pell ben blanca i de mirada perduda, ara estrena entre nosaltres 2 días en París, una comèdia molt aspre que suposa el seu segon llarg després de Looking for Jimmy. Amb 2 días en París, la Delpy s’endinsa en un terreny melodramàticament desmitificador a l’hora que juga amb els conflictes entre francesos i nord-americans, i ho fa des d’una òptica molt propera a l’utilitzada amb freqüència per Woody Allen, i és que la mateixa Delpy es converteix en una curiosa versió afrancesada de la Diane Keaton més inquieta i especialment inestable. Adam Goldberg és l’actor encarregat de donar-li la rèplica, encara que són els propis pares de la Delpy – els actors esmentats a l’inici d’aquest text – els qui es responsabilitzen de satiritzar la presència del xicot nord-americà dins la vida de la seva filla. En definitiva, Dos días en París és una pel·lícula acceptable, malgrat que promet molt més del que acaba oferint, i gràcies a la qual podreu valorar l’habilitat com a realitzadora d’una actriu decidida a provar fortuna en el món de la direcció, com ho prova el fet de que ja té gairebé enllestida The Countess, la seva nova pel·lícula rera les cameres, un drama d’època que protagonitza al costat de Rhada Mitchell, Vincent Gallo i Daniel Brühl... deu n’hi do!
Nascuda el 21 de desembre de 1969, la parisenca Julie Delpy sempre ha viscut envoltada de l’art interpretatiu, ja que els seus pares són els actors Albert Delpy i Marie Pillet. Amb 14 anys va aconseguir el seu primer personatge en una pel·lícula, i va ser de la ma de Jean-Luc Godard al film Detective. Més tard aconseguiria treballar amb directors europeus del prestigi de Bertrand Tavernier, Carlos Saura, Volker Schlondorff o Krzysztof Kieslowski, fins que decideix immigrar cap als Estats Units per estudiar com a guionista i realitzadora a la Tisch School of the Arts de Nova York. Aquesta formació nord-americana li va permetre poder col·laborar amb cineastes independents, com Alan Rudolph, Jim Jarmusch, i sobre tot, Richard Linklater, sota les ordres del qual ha protagonitzat el binomi Antes del amanecer i Antes del atardecer, pel·lícula en la que també va participar com a guionista, juntament amb el realitzador i el seu company de repartiment Ethan Hawke, i que li va valer una candidatura al Oscar al millor guió original. Aquesta rossa de pell ben blanca i de mirada perduda, ara estrena entre nosaltres 2 días en París, una comèdia molt aspre que suposa el seu segon llarg després de Looking for Jimmy. Amb 2 días en París, la Delpy s’endinsa en un terreny melodramàticament desmitificador a l’hora que juga amb els conflictes entre francesos i nord-americans, i ho fa des d’una òptica molt propera a l’utilitzada amb freqüència per Woody Allen, i és que la mateixa Delpy es converteix en una curiosa versió afrancesada de la Diane Keaton més inquieta i especialment inestable. Adam Goldberg és l’actor encarregat de donar-li la rèplica, encara que són els propis pares de la Delpy – els actors esmentats a l’inici d’aquest text – els qui es responsabilitzen de satiritzar la presència del xicot nord-americà dins la vida de la seva filla. En definitiva, Dos días en París és una pel·lícula acceptable, malgrat que promet molt més del que acaba oferint, i gràcies a la qual podreu valorar l’habilitat com a realitzadora d’una actriu decidida a provar fortuna en el món de la direcció, com ho prova el fet de que ja té gairebé enllestida The Countess, la seva nova pel·lícula rera les cameres, un drama d’època que protagonitza al costat de Rhada Mitchell, Vincent Gallo i Daniel Brühl... deu n’hi do!
