Si hem de posar un rostre a la part interpretativa de la Nouvelle Vague, aquest pot ser el de Jean-Pierre Léaud. Ell, parisenc de naixement i entrat ara ja a la seixantena, va encarnar un d’aquells personatges que queden gravats a la memòria de tot cinèfil, el petit Antoine Doinel, un nen al que hem vist créixer i convertir-se en un adult a través de les pel·lícules de Truffaut Les Quatre Cents Coups (Els quatrecents cops), L’Amour à Vingt Ans (L’amor als vint anys), Baisers Volés (Besos robados), Domicile Conjugal (Domicili conjugal) i L’Amour en Fuite (El amor en fuga), films que abarquen entre el 1958 i 1979, i que han fet d’ell un dels personatges més famosos del cinema europeu, una icona del que representava una manera diferent de veure el cinema. Léaud va néixer l’any 44, fill de l’actriu Jacqueline Pierreux i de l’escriptor Pierre Léaud, i això, com no, el va conduir directament a les arts interpretatives. Ben aviat es va convertir en l’alter-ego del cineasta François Truffaut, que va volcar en ell totes les seves inquietuds personals, sobretot envers el sexe femení, a cavall entre la fascinació i la missogínia, i el va transformar en un dels personatges més emblemàtics per tota una generació. Léaud es va convertir en un actor del que es podia saber -o intuir- tot per la seva mirada, les seves gesticulacions, moviments, i això són alguns dels detalls que fan gran un actor. Les vicissituds del jove Doinel, des de les rebel·lies del nen que no se sent estimat, fins els avatars de la vida matrimonial, passant pels amors platònics de joventut i les relacions de parella, han ajudat a crear un personatge que li ha acabat robant el protagonisme al seu propi intèrpret. Léaud, però, lluny d’encasellar-se, va saber reprendre el mànec de la seva carrera, i amb ja més de vuitanta pel·lícules a les seves espatlles, es va convertir en un dels actors més reputats de la cinematografia francesa, europea i mundial. Ara ens arriba amb J'ai vu tuer Ben Barka (El cas Ben Barka), un film que s’inspira en una història real i on Léaud es posa a la pell del director de cinema Georges Franju, qui, de la mà de l’escriptora Marguerite Duras i d’un tal Georges Figon cansat de les estafes poc rentables, ha de dirigir un documental sobre la descolonització centrat en la figura de Mehdi Ben Barka. La producció, però, resultarà tenir altres finalitats.
Si hem de posar un rostre a la part interpretativa de la Nouvelle Vague, aquest pot ser el de Jean-Pierre Léaud. Ell, parisenc de naixement i entrat ara ja a la seixantena, va encarnar un d’aquells personatges que queden gravats a la memòria de tot cinèfil, el petit Antoine Doinel, un nen al que hem vist créixer i convertir-se en un adult a través de les pel·lícules de Truffaut Les Quatre Cents Coups (Els quatrecents cops), L’Amour à Vingt Ans (L’amor als vint anys), Baisers Volés (Besos robados), Domicile Conjugal (Domicili conjugal) i L’Amour en Fuite (El amor en fuga), films que abarquen entre el 1958 i 1979, i que han fet d’ell un dels personatges més famosos del cinema europeu, una icona del que representava una manera diferent de veure el cinema.