L’any passat, el reconegut director iranià Asghar Farhadi va submergir-se en la cultura i la idiosincràsia espanyola, rodant en un poblet típicament mesetari i amb el bo i millor del cinema espanyol, Todos lo saben, un drama amb tocs de thriller en què retratava amb total fidelitat i quotidianitat la vida dels habitants d’aquest petit indret com si ho hagués fet qualsevol realitzador espanyol, i que a més conegués aquell ambient de primera mà.
De manera molt similar, el director japonès Hirokazu Koreeda s’ha traslladat a França per filmar La vérité, cinta amb grans noms del cinema francès, com Catherine Deneuve, Juliette Binoche, Ludivine Sagnier, Alain Libolt, o Christian Crahay, i la participació d’Ethan Hawke, interpretant a un actor nord-americà, fruit de l’admiració que li tenia el realitzador nipó sobretot pels seus papers en els films de Richard Linklater. I no es pot negar que el resultat d’aquesta barreja de cultures i maneres d’entendre tant la vida com el cinema ha estat força exitós i estimulant, malgrat la complexitat a priori que un director amb un enfocament cinematogràfic tan local es pogués adaptar a uns personatges amb una manera de fer totalment occidental.
De fet, Koreeda va concebre inicialment La vérité com una obra teatral, però a instàncies de Binoche la va transformar en guió cinematogràfic, per tal de poder treballar junts. A partir d’aquí, va traslladar l’acció a França i va ajustar la història a la nova localització i nacionalitat dels personatges sense excessius problemes, ja que com en la majoria de treballs del realitzador japonès (Still walking, Después de la tormenta, De tal padre tal hijo o Un asunto de família) el text es centrava en les relacions familiars, un tema suficientment universal com per poder ser tractat des de qualsevol punt de vista cultural.
L’acció es centra en la visita de la filla, la neta i el gendre d’una gran diva del cinema francès a la seva residència parisenca, amb motiu de la presentació del seu llibre de memòries. A partir d’aquesta premissa, la cinta va destapant capa a capa, les interioritats de la família i de cada personatge, que com en qualsevol altra inclouen gelosia, rancúnies, discussions, incomprensió...., però amb la particularitat en aquest cas, que tot passa dins el món del cinema, ja que els diversos membres hi tenen relació per algun costat o altre, i a més, part del metratge es situa en un rodatge (curiosament d’un film de ciència-ficció) en el qual participa la patriarca.
En aquest sentit, La vérité, com ja succeïa en el seu dia a La nit americana de Truffaut, suposa un joc metalingüístic en què s’utilitza el cinema per reflexionar sobre ell mateix. Però més enllà de mostrar-nos algunes interioritats dels rodatges des del punt de vista tècnic, la pel·lícula intenta retratar alguns dels perfils més habituals dins aquest món, i com interactuen entre ells. Tot i que la peça central sobre la qual pivota tot el guió és sens dubte la figura de la diva, i més en concret, el carisma de la Deneuve, que aconsegueix fusionar-se de tal manera amb el seu personatge, que es fa difícil distingir on comença la ficció i on acaba la realitat. L’actriu gal·la imposa la seva abassegadora personalitat en totes i cada una de les escenes on apareix, i ens regala una composició memorable d’una gran actriu en el crepuscle de la seva carrera, amb aquest deix d’arrogància i condescendència propi de molts dels grans noms del cel·luloide.
El resultat és sens dubte una proposta suggerent, en què Koreeda ha sabut aplicar el seu estil reflexiu i precís, però sense subratllats innecessaris, posant tota la seva destresa cinematogràfica al servei dels actors. Així, sense oblidar en cap moment que la cinta té la Deneuve com a nucli i eix vertebrador, també ha estat molt conscient que el lluïment de l’estrella francesa depenia en bona part del suport dels magnífics actors i actrius dels quals l’ha rodejat, i als quals reserva en tots els casos, algun moment de lluïment. Perquè si en alguna cosa hi ha una coincidència total entre el cinema japonès i el francès, és en la posada en valor del treball de l’actor com a focus central de tota pel·lícula i en el gust per les bones interpretacions, independentment del gènere, el pressupost o el renom del repartiment. Perquè la qualitat i el talent, en el cinema i en la vida en general, no coneixen de banderes.
