Two lovers és una mostra rotunda de que l’anòmal i esmunyedís cinema de James Gray no s’ajusta gaire al gust massiu per les comèdies romàntiques facilones i programàtiques desembocant les seves pel·lícules en un fascinant i enigmàtic territori de ningú. Un cinema fluctuant i inestable com el seu propi protagonista que es debat entre dues dones de condició diferent - la bona noia i la vampiresa – però que al capdavall tampoc resulten tan antagòniques. James Gray es troba escindit entre el clàssic i el modern, dividit entre pel·lícula romàntica i melodrama tràgic, i es mostra alhora tan deutor de la tradició com de l’ inquietud per cercar nous vies expressives. El protagonista, un suïcida resurreccional al llindar d’una nova recaiguda és acollit en la llar materna i s’arraparà a la vida a través d’una passió cega envers una dona misteriosa i fantasmagòrica mentre descuida la noia candidata a proporcionar-li l’estabilitat familiar. Però James Gray transcendeix la bipolarització entre ordre i desordre, entre comoditat i transgressió, entre el bressol familiar i la fugida incerta. James Gray fractura aquesta maniquea dicotomia per endinsar-nos vers els terrenys de la incertesa i la malenconia situats entre un cert ordre familiar de connotacions carceràries i una dona rossa molt menys fatal i devoradora del que ens pensàvem. La grandesa d’aquest director és que sap torçar les convencions, revertir els tòpics i les figures clàssiques del cinema negre així com furgar en el càlid embolcall de la llar en favor d’un cinema difícilment apamable. Un cinema desestabilitzador.
