“Canino”, tercer treball del grec Giorgios Lanthimos, és el més semblant a una versió de “El Bosque” (M. Night Shyamalan, 2004) imaginada per Pier Paolo Pasolini i, sens dubte, una de les pel·lícules més interessants en el que portem d’any. El fet que hagi guanyat el Premi de la Joventut “Un Certain Regard” a Cannes, i el Premi del Jurat Juvenil a Sitges no és casual: en una societat mancada de referents, els individus més inquiets de les noves generacions s’aferren als grans mites del passat, i “Canino” seria el més semblant a l’actualització postmoderna del Mite de la Caverna de Plató, relat que han adaptat altres pel·lícules amb major o menor fortuna (el cas més reconegut: el de “Matrix”). Tampoc és incidental que la pel·lícula provingui i s’ambienti en l’actual Grècia del crack econòmic.
Així, la utopia de construir “un altre món possible” alienat de la societat es trasllada a l’interior d’una família que ha creat les seves pròpies lleis. El patriarca ha reclòs als seus fills tota la seva vida a l’interior de la mansió, sense permetre’ls conèixer el món, però lluny d’esdevenir una metàfora perversa del monstre d’Amsted, “Canino” no acaba de posicionar-se en contra del “segrest” i permet que sigui l’espectador qui tregui les seves pròpies conclusions.
El (des)control del llenguatge, la creació de llegendes que substitueixin la realitat o la propagació del temor contra l’exterior son tan sols algunes de les eines de control que el Pare (cap dels personatges de la pel·lícula rep un nom propi) fa servir per dominar la seva família. Però el més esfereïdor és que sembla fer-ho amb la voluntat i convicció d’estar protegint els seus d’una societat cancerígena que tan sols els pot corrompre. Tot i els seus esforços, la perversió aconsegueix introduir-se a la llar quan Hollywood, encarnat per dues cintes VHS, es cola entre les esquerdes de la llar.
Lanthimos ho filma tot amb un estil potser impostat i massa deutor d’alguns referents no reconeguts (de fet el propi director grec es confessa admirador de les pel·lícules de Bud Spencer i Terrence Hill, i no ha esmentat mai els noms de Michael Haneke, Ulrich Seidl o Luis Buñuel). Els enquadraments capritxosos, tallant caps i cames quan no toca, més que l’impacte visual cerquen esdevenir el millor retrat possible d’aquesta família discapacitada emocional i mentalment, animalitzada per la seva no-socialització imposada, però al cap i a la fi feliç; almenys fins que Spielberg i Stallone aconsegueixen accedir als ulls innocents d’uns adolescents propicis a ser hipnotitzats per les llums de neó d’una societat perversa.
