Després de la tempesta arriba la calma. D’aquesta manera, la inesperada incursió en la comèdia del director turc-alemany Fatih Akin es produeix després de dues pel·lícules dramàtiques i viscerals com “Contra la pared” o “Al otro lado”. Deixem un cinema fet amb les tripes entre Alemanya i Estambul per cercar una gastronòmica i joiosa bombolla d’aire fresc en el seu Hamburg natal. Es tracta d’una pel·lícula entusiasta, esbojarrada i vitalista, feta entre amics com a consagració de l’esperit de grup. Aquesta colla es transmuta en una mena de família alternativa, arrabalera, arrauxada i bohèmia que combrega amb la gresca, el mestissatge, el bon rotllo i una música epidèrmica que mou al ball. Fatih Akin filma i reivindica una mena d’Arcàdia ideal en què una camaraderia d’arrel artúrica converteix una cuina en el seu particular Camelot progre després d’expulsar una clientela arrenglerada amb els convencionals fregits i salsitxes gràcies als sofisticats aires culinaris d’un xef antisistema i insobornable. Aquí s’hi convoquen diferents personatges a ritme d’històries creuades en el cansí però eficient recurs del cafè com a punt de trobada i nexe de construcció d’un singular hàbitat humà. Llàstima que aquesta voluntariosa comèdia de celebració generacional acabi deixant un mal gust de boca per culpa d’alguns moments barroers, certa lletjor compositiva, una malsonant cridòria general i una manifesta desgana en el guió amb recursos fàcils i tòpics de manual.
Una crítica de Joan Millaret Valls
15 d'abril de 2010
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Encara que no sigui rodona es deixa veure molt bé
Andrés
15-04-2010
jo l\'he trobat molt divertida (però provoca molta gana, je, je...)
